Canvis tercera i última part

L'últim canvi al que volia fer una menció especial abans de donar pas a les entrades dels viatges, és a l'estat civil, sí: estem casats!

Ja fa gairebé dos anys que vam casar-nos i encara se'm fa estrany dir que el Jose és el meu marit i sentir-lo dir "she is my wife". Em sembla com si parléssim d'algú altre. De fet, diria que la única cosa que ha canviat és que, des d'aleshores, porto dos anells (el de prova i el de debò) a l'anular de la mà esquerra i jo mai havia dut un anell posat més de quatre hores seguides. Cada vegada que surt el tema del casament, ens mirem i ens diem "ei, és que estem casats eh!" i somriem. 

D'anells en tenim dos perquè no teníem molt clar que volguéssim aliances ja que cap dels dos estava acostumat a dur anells, així que ens vam comprar uns anells de la fira per provar i mira tu, ara els duem tots dos! No us imagineu una pel·lícula de "pedida de mano" al darrere d'això perquè no n'hi va haver cap, a mi em fan una vergonya monumental aquestes coses i, a més, per molt romàntica que pugui semblar una escena d'aquest tipus, penso que casar-se és una cosa que s'ha de parlar i decidir entre els dos, i no un "arranque" de romanticitat. 

Els preparatius i les decisions, en canvi, sí que van ser una pel·li perquè sempre hi ha qui creu que no en saps prou i que has de fer les coses d'una altra manera perquè no es fan així (quant de mal han fet els bodorrios jajaja), i nosaltres teníem molt clar què volíem i què no, i com ho volíem. Al final va sortir tot bé, a la nostra manera, i tenim un bon record d'aquell dia (l'equip pro-bodorrio, també).

Celebrant-ho fort a La Cuquera.

El casament civil va ser al pati de Ca n'Ametller i va ser molt bonic, ens van preparar un joc de preguntes, ens van llegir escrits, nosaltres ens vam llegir unes paraules l'un a l'altre i el Carles (l'amic i regidor que ens va casar) enlloc de dir allò de "en la riquesa i en la pobresa, etc., i fins que la mort us separi" ens va llegir un fragment de la declaració dels drets humans. Per sort, tot i ser una tarda de finals de Juliol, com que feia ombra, no va fer una calor excessiva. El convit el vam fer a la terrassa de La Cuquera i el menjar estava boníssim!!

Els ninos del pastís eren dos Playmobils que encara ronden per casa (ens vam saltar la tradició de regalar-los) i el ram de flors li vaig regalar a la meva dama d'honor, la Isabel que tenia 5 o 6 anys aleshores, i que em va estar preguntant des que vam sortir de Ca n'Ametller que què en faria. Em va fer molta il·lusió donar-li perquè sabia que li feia molta il·lusió a ella també. Es va estar passejant amb el ram fins dos o tres dies després, que per coses de la natura ja s'havia fet malbé.

El modelito

Una de les coses que més orgullosa em fa sentir és que el vestit me'l vaig fer jo mateixa. Vaig anar un dia a emprovar-me vestits a una botiga a no sé on (poc convençuda també he de reconèixer)... i vistos els preus i el que hi havia, vaig veure claríssim que no em gastaria tants diners en una cosa que ni m'agradava ni em serviria cap altre dia. A més estava anant a classes de costura i quan una està motivada...!!! És un vestit de dues peces per poder aprofitar-lo més, sobretot la camisa, que amb un pantaló també pot quedar bé, però des que va tornar de la tintoreria no ha sortit més de l'armari! Les sabates sí que les he aprofitat, de fet encara les faig servir, les tinc fetes caldo!! Però és que si una altra cosa tenia clara era que no em compraria unes sabates incòmodes i inútils més enllà del dia D. Primer volia unes vambes però no en trobava caps que em fessin el pes, així que finalment em vaig decidir per unes sandàlies Birkenstock, que ja sé que em van bé i que les faig servir.

Una de les il·lustracions dels imants (òbviament anaven sense marca d'aigua hehehe).

També teníem molt clar que no volíem donar cap "pongo" de record, així que després de molta pluja d'idees, vam decidir fer uns imants per la nevera que no ocupen gaire espai. Els dibuixos ens els va fer l'Helena (sí, la dels Gossitos)! També vam regalar una bosseta d'ametlles garrapinyades que l'espai que ocupen és relatiu, van volar!!

Quan vam acabar de sopar, vèiem que hi havia moviment però no enteníem què passava, fins que ens van fer baixar a la sala de sota la terrassa on havien muntat un projector per ensenyar-nos el nostre regal... ens havien fet un vídeo versionant la cançó "Al mar" de Manel --> "Amar". Genial!!!!! 

La festa es va allargar bastant, sí, va haver-hi conga!! I el viatge... us l'explico en properes entrades!!!

Canvis segona part

En aquests tres anys i mig els canvis no han estat només en el pla laboral, però explicar-ho tot en una sola entrada era massa informació de cop.

Els que em coneixeu bé sabeu que sento un amor infinit pels animals peluts, sobretot pels gossos. Just abans de marxar a Finlàndia (febrer 2014), en la traca final d'un any que va ser emocionalment complicat per diverses circumstàncies que van decidir anar ben juntetes en el temps, es va morir el Duc, el gos que havia estat amb nosaltres els últims disset anys. Abans del Duc, havíem tingut la Nosca, així que sempre hem gaudit d'un familiar caní, a casa. Els anys que he passat sense gos, han estat ben estranys.

La Nosca (jo al cotxet!!)

El Duc (ja de gran)

Per sort, a Finlàndia hi havia el Lastu, que ara ja també forma part d'un altre univers, i a Suïssa... doncs m'havia de conformar amb saludar els pocs gossos que veia de tant en tant. 

En Lastu

Va arribar l'estiu del 2016 i l'Helena, una molt bona amiga, em va dir que la Cuba, la seva gossa, estava embarassada, jo encara estava treballant de monitora a Vidreres així que havia de traçar un bon pla per convèncer la meva mare de tenir un gos. He de dir que vam trigar zero segons en que digués que sí, però amb el compromís de que fos custòdia compartida entre ella i jo, òbviament em va semblar fantàstic. Quan els els gossos van néixer, el Jose i jo ja ens havíem establert a Molins així que el nostre pis passava a ser la residència oficial. Tinc gravat a foc el moment en que l'Helena va entrar a la botiga i em va dir que ja havíen nascut, no veia l'hora de plegar i anar-los a conèixer!! 

La Cuba amb el festín dels cadells.

La previsió era que en nasquéssin tres, després havien de ser sis, finalment van ser nou. Durant el primer mes vam estar fent visites i decidint el nom de la Cendra (que va ser un procés més complicat que un debat electoral). El dia que la vam anar a buscar, li explicava a l'Helena que a la meva mare li sabien greu dues coses: que la Cendra passés d'estar tan acompanyada a sola de cop, i que hi hagués tres gossets que encara no tenien família. Ma mare duia uns dies amb un debat intern que em va encomanar (no va ser gaire difícil, he de dir): ens en quedem dos? ui no, no, que és molta feina -i així uns trenta cops al dia-. En el breu transcurs de l'explicació, l'Helena em va posar un altre cadell als braços i vam dir que el cuidariem mentre no li trobéssim una família definitiva. Valoravem la possibilitat que se'l quedés una de les meves cunyades, també gran amant dels gossos. Li vam posar nom, aquesta vegada sense donar peu a debats: del mateix camp semàntic... Foc! I just abans d'obrir la porta per sortir al carrer ja sabíem que la família definitiva érem nosaltres (he d'aclarir que si us explica la història el Jose, us dirà que ell en va ser conscient unes setmanes més tard... en la meva defensa diré que no estava prou atent a la conversa hehehe).

La Cendra mini

Els Gossitos al cistell

El Jose i jo anàvem cap a casa passejant pel Terraplè, cada un amb un cadell en braços. Ens va parar gairebé tothom. Éren tan bonics!!! TAN!!! I ho continuen sent!! Al principi, fins que no van tenir totes les vacunes posades, els portàvem d'un lloc a l'altre dins d'un cistell. A mesura que van anar creixent, vam necessitar-ne dos. Els últims dies abans que poguéssin tocar carrer se'ns van fer una mica llargs, així que els portàvem a estones a la terrassa de la meva mare perquè es desfoguéssin una mica. Finalment va arribar el dia i, des d'aleshores, fem més dels trenta minuts recomanats d'exericici diari i hem conegut un munt de gent. 

Els hi agrada estar a sobre, literalment!!

Al sofà vell no hi cabíem tots...

Els gossitos (gossos + perritos) tot i ser germans, són molt diferents entre ells. De fet, la gent se sorprèn molt quan els hi diem que són de la mateixa cadellada. El Foc és marró clar, una mica nerviós, i molt mimosín, i la Cendra, negra, amb molta patxorra i molt independent. Però jo perdo el nord per tots dos, una mica com la Khaleesi amb els seus dracs hehehe!

La gent (que no té gos) ens parla molt de l'embolic i el problema que és tenir-ne dos, i jo sempre dic que és la mateixa feina que tenir-ne un, tot i que econòmicament és una mica més d'esforç, però que a mi no és que em compensi, és que em dóna la vida. Pot sonar molt exagerat això que he dit, però és veritat. Si no fos per ells, gairebé no parlaria amb ningú aquí a Sevilla i em passaria el dia tancada a casa, en canvi, des del primer dia, hem conegut una pila de gent al parc de davant de casa, cada dia parlem amb algú que, de pas, ens endinsa una mica més a la cultura d'aquesta ciutat, i a més, fem exercici. I no només m'han ajudat en aquest moment de traspàs, fan molta companyia a casa. Quan tens un moment difícil, estan allà; quan tens estrès, t'hi acostes i, automàticament, desconnectes; quan estàs content/a, celebren amb tu; si fa fred, t'escalfen els peus, i si fa calor, també jijijiji... et fan riure molt, ets sents super realitzat quan els hi ensenyes a fer coses... i destrosses? En el nostre cas ben poques, la veritat, suposo que al ser dos, es distreuen l'un amb l'altre. 

Gaudint del camp al pueblo

De la única cosa que em queixo és de la dificultat per moure's per aquest país amb animals de més de deu kilos... només podem pujar als trens de Rodalies, res de mitges ni llargues distàncies. Als busos, els hauríem de dur al maleter, i als avions més del mateix, i jo no els vull fer passar per aquest tràngol si no és estríctament necessari; així que, cada cop que ens volem mobilitzar, lloguem un cotxe, el forrem de dalt a baix perquè no hi quedi ni un pèl ni una taca (òbviament, de totes maneres, el netegem a fons quan arribem a port) i a voltar!! Triguem més en arribar als llocs, però  són hores que ens passem parlant de les nostres coses i que, potser, si no tinguéssim la responsabilitat d'anar desperts i atents, ens passariem dormint o mirant el mòbil. També descobrim llocs que no hauríem vist mai (com algunes àrees de servei, dignes de tenir un blog propi) i ves, és el que hi ha, així que hem de  saber-ne valorar el costat positiu i punt. 

Em podria passar hores escrivint sobre els avantatges de tenir gossos, i com de guais són els Gossitos, però per això els hi vaig fer un compte d'instagram on vaig explicant batalletes, curiositats, i de tant en tant penjo algun vídeo ensenyant el que saben fer: https://www.instagram.com/the_gossitos/

Ja a Sevilla

Només una última cosa: si us animeu a tenir un animal de companyia, sigui quin sigui, penseu-ho bé. NO SÓN UNA JOGUINA. Moltes vegades et fan canviar els plans, anar de cul, gastar diners inesperadament (veterinaris, medicaments, cuidadors...) i, no ens enganyem, passar algun tràngol; toca recollir caques i dedicar-los temps. Són essers vius que no mereixen viure encadenats, permanentment en un pati o tancats en una habitació, volen carinyo, estima i dedicació. Si voleu tenir un animal de companyia, l'haureu de cuidar com un més de la família, així que si no esteu disposats a patir les coses "dolentes" per també gaudir de les bones... deixeu-ho estar, i si tant us agraden els animals, col·laboreu amb protectores que bona falta els hi fa!!

Canvis primera part

Hola hola!

Fa temps que penso que hauria d'actualitzar el blog i resulta que fa tres anys i mig que ho vaig posposant... procrastinació: PROCRASTINACIÓ!! Així que us poso al dia...

Welcome to pongolàndia.

En aquests anys he fet unes quantes voltes i he canviat dos cops de ciutat. L'última entrada la feia des de Florència, una ciutat molt bonica però no gaire amable, almenys en el meu cas, on vaig estar vivint fins el març del 2016. A pongolàndia va petar la instal·lació elèctrica - per culpa meva? podria ser... però no ho confirmarem per si un cas - i el mànager va decidir tancar-la i desaparèixer, així que vaig haver de buscar alternatives. Vaig enviar uns quants currículums i els únics que em van respondre van ser uns externalitzats d'Oxfam per fer de captadora de socis: la pitjor experiència

laboral de la meva vida. Vaig durar dos dies i mig. En resum, eren uns taurons: m'ensenyaven a acorralar -literalment- la gent a una cantonada i gairebé amenaçar-los perquè es fessin socis; això sí, si aconseguia ser la que associés més gent de la sucursal, a final de mes em regalàven un Ipad. Molt bé, no? Ara, cada vegada que algú d'una ONG se m'acosta pel carrer, entro en pànic hehehe!!

Gaudint del monitoratge i del preciós uniforme.

Després d'aquesta nefasta experiència vaig decidir tornar a terres catalanes, on vaig trobar feina de monitora de cases de colònies. Comparat amb l'anterior lloc de treball era glòria, però diguem que les condicions tampoc eren les millors, no vull entrar en detalls, però sort que tenia bons companys de feina que ho feien tot més lleuger. Anava combinant les estades a  Can Mundet (Vidreres, La Selva) amb escapades a Florència algun cap de setmana, i a l'estiu, quan ja estava farta de tant anar amunt i avall, cotxe, avió, autocar, vaig plegar per començar a treballar a Cal Manyet, la xarcuteria-carnisseria on fan les botifarres més bones del món. Aquest canvi em va permetre independitzar-me, vaig arreglar el pis del meu avi i m'hi vaig instal·lar. Vaig aprendre a fer butis, hamburgueses, picar carn, tallar embotit i un munt de coses més; tot i que la feina no tenia res a veure amb el que havia estudiat ni amb cap de les feines que havia fet anteriorment, en tinc un bon record però era evident que no era "lo meu". 

Embotint butis!! Quin estil!!

A finals d'estiu, per sorpresa sorpresíssima i gràcies a una bona amiga, em va sortir, per fi, l'oportunitat de treballar en alguna cosa que sí que tenia a veure amb la meva formació i amb unes condicions com Déu mana. He estat dos anys treballant com a tutora al Pla de Transició al Treball de Comerç de Molins: tutoritzant i fent les classes de formació general a alumnes entre 16 i 21 anys que no han acabat la ESO. Hi ha dies que era molt desmoralitzant perquè la majoria passen de tot i, sobretot, de tu i la currada que portes al darrere, però també hi havia dies molt motivadors on veia que les coses anaven viento en popa. Vist amb la perspectiva que puc tenir amb el temps que ha passat, estic molt contenta d'haver pogut tenir aquesta oportunitat i també molt agraïda amb tota la gent que he conegut. Potser hauria d'haver fet un blog explicant les aventures i desventures del dia a dia, hauria donat molt de sí!!

De visita pels Alcázares Reales de Sevilla.

M'hi vaig estar molt agust a Molins, però sóc un cul de mal seient i ja començava a notar aquella sensació de voler marxar altra vegada. El Jose va estar tot el curs passat treballant a Anglaterra (sí, santornem-hi amb avió cap aquí i cap allà) i li van donar una beca per treballar a Sevilla a partir del Setembre del 2018. Jo no m'ho vaig pensar gaire, estava cansada d'haver d'agafar avions per veure'ns dos dies, de veure'ns menys del que voldria, d'haver de lluitar amb internet, l'Skype i els canvis horaris cada cop que volíem parlar una estona... així que tan bon punt li van confirmar la plaça, vaig decidir que passat l'estiu faria maletes i cap a Andalusia, així ho vaig fer, i aquí estic.

Sevilla és una ciutat molt guai i que heu de veure com a mínim un cop a la vida (Juliol/Agost no, que és un forn!) de veritat que és una passada!! En propers posts ja us en donaré més detalls perquè hi ha moltes coses per explicar!! 

Per ara ja us ha caigut prou xapa i us deixo respirar una mica fins la propera entrada, que espero que sigui ben aviat!!