Ja tenim casa, per fi! Un amic d'un amic, ens ha llogat la seva super casa a les 5 que voliem anar a viure juntes. És una casa de 4 habitacions i a una de les alemanyes (per sorteig) li ha tocat dormir a un estudi on han de posar un llit. La meva habitació està prou bé, té molts armaris, molta llum, i fins fa 1h tenia un matalàs molt pixat, que per sort, m'han fet cas i me l'han canviat per un de nou. El llit és de 1,90 i em surten els peus per sota, però bé, és el que hi ha!
Trobar casa ha estat tota una odissea, però bé, aquí estem! Ara han anat a comprar una piscina que situarem al jardí interior, per poder passar una mica menys de calor. Ahir, quan vam arribar, els propietaris encara no havien recollit les seves coses, i ens vam trobar algun visitant animal circulant pel terra... però ja hem comprat cucal! En principi, demà o demà passat també ens portaran la nevera, que no en tenim! Així que mica en mica anirem fent d'aquesta casa la nostra llar de 5 mesets.
Per altra banda, segueixo estant molt i molt contenta de la uni; tot i que hi ha una assignatura que se'm fa una mica pesada, les altres m'agraden molt, tant el temari com els professors. L'únic problema que hi ha és el com arribar a la uni. Aquí una de dues, o tens cotxe o algú que et porti amb cotxe, o hi ha un autobus, el "Mayabus", que està començant a agafar fama de "Mierdabus". Passa molt poques vegades, i amb 2 hores de separació entre passada i passada, així que si el perds, ja et pots oblidar de la classe...
I què m'ha passat avui?: L'he perdut dues vegades! i ja no puc arribar a l'última classe, la que m'agrada més... però bé, podré montar la piscina! jejej!
També m'he apuntat amb algunes companyes de classe a un equip de futbol algo... resulta que fan un torneig i els partits són els divendres al vespre, i no hi ha entrenaments. Si, ja podeu riure jejej! Jo ja les he avisat que no en tinc ni la més mínima idea de com funciona. No em sé les normes, i no sé ni xutar la pilota, però diuen que és igual... ja ho veurem això! jejejej!
Encara no m'he pogut anar a comprar una càmera de fotos, però espero tenir-ne aviat per a poder-vos ensenyar fotos de la casa on visc.
Per cert, ja he patit la primera tirada de canya, ja us ho explicaré!
apalins!! me'n vaig a montar la piscina!!
divendres, 27 d’agost del 2010
dimecres, 18 d’agost del 2010
18 d'Agost, Santa Elena, un graaan dia.
Doncs efectivament avui és el meu sant, i es veu que algú de l'Alberg ho ha tingut super present i ha decidit fer-me un gran regal.
M'he llevat d'hora per anar a la universitat, i quan anava a agafar la bossa, doncs resulta que no hi era. Ahir a la nit, en un "descuido" de poca estona, la vaig deixar a sobre del llit, i algú (o més aviat alguna, perquè estic a un dormitori de noies) va pensar... "tate, aquí hay bacalao". He anat a recepció i la tenien a objectes perduts, amb els papers de la uni, l'estoig i el moneder (sense diners, clar). Tampoc hi havia la càmera de fotos, així que potser trigueu una mica a tornar-me a veure la cara sobre fons paradisíac...
Total, que entre que m'ha agafat un atac de ràbia i impotència, he anat a recepció i tot, se m'ha fet tard per arribar a la uni... avui que tocava psicopato, que és genial! M'he quedat a l'alberg amb el portàtil incorporat a mi, (això faré tot el possible perquè no m'ho fotin) i he trucat a la Mama, que m'ha tranquilitzat (gràcies Mama!), i també he pogut parlar amb l'Alba, que m'ha fet molta ilu i m'ha animat molt! I de mentres, he conegut una parella de catalans, ella de Vic, i ell de Girona, que estaven voltant pel país els dies que tenen vacances a la seva uni de Jalisco. Com que jo parlava per l'skype, han entès tota la meva història i hem estat parlant una estona, fins i tot m'han dit que si volia anar a l'excursió que feien ells! Super macos! Hem dit que ens veuriem al vespre, però, després d'explicar-li el meu matí a la meva Hermana Mayab, m'ha ofert de quedar-me a casa seva fins que trobi casa, així que és possible que al vespre no ens tornem a trobar.
Atenció que aquí no acaba la celebració del meu sant... jejej! No, no us espanteu, no m'han atracat! Quan m'he cansat d'estar a l'alberg, he decidit marxar cap a la uni, així que he agafat la motxilla amb el portàtil i els moneders amb els diners que em queden (per sort havia guardat 600 pesos i els eurus a un altre cantó) i he baixat caminant fins al lloc on creia que sortia el bus. Ho creia, fins que ja feia una hora que hauria d'haver passat i jo m'estava desfent al mig del carrer. He decidit anar a prendre alguna cosa i agafar el bus de la 1, que si que segur que passava per l'altre cantó del carrer. A la 1 menys 10 he anat cap a la parada i espera que esperaràs... ja era la 1 i 20 i m'he comen$at a cagar en tots els sants i els anticristus i he decidit agafar un taxi, que m'ha costat 120 pesos (uns 8 eurus) -el tiquet d'anada i tornada amb el mierdabus, que és com hem decidit anomenar-lo, enlloc de Mayabus, costa 15 pesos=1 euru - I aquí el dia ha comen$at a canviar de color. M'ha tocat un taxista super amable, li he explicat el que m'havia passat i hem estat filosofant sobre la pobresa i els lladres durant tot el camí. Els Yucatecos són una gent encantadora, de veritat! Si mai us passa res a Mérida (i rodalies, suposo), segur que hi ha algú disposat a ajudar-vos a canvi de res. Hi ha lladres, com a tot arreu, tot i que els/LES que m'han robat, jo crec que eren d'europa. Doncs quan hem arribat a la universitat, el taxista Manuel Espinosa a su servisio, m'ha donat el seu telèfon pel que sigui que necessiti, i les gràcies per la conversa. Jo m'he quedat tan agraïda que li he donat 10 pesos més del que m'havia dit. En realitat 10 pesos és una misèria al costat del que m'ha aportat la conversa, però era tot el "suelto" que duia a sobre.
He baixat del taxi i he anat a la cafeteria (bar no, que aquí els bars es on es beu cervesa i prou... jajaj!) i allà m'he trobat amb alguns intercanvis i gent de la meva classe, que tot i que fa 2 dies que em coneixen ja m'han preguntat pq no havia anat a classe i també m'han dit que si necessito res només cal que els hi digui i que em passaran els apunts. M'encanta aquesta universitat i la gent mexicana, de veritat, són una gent increïble.
Ara sóc aquí a l'aula d'informàtica escrivint, tot i que sembla que sigui al Pol Nord jejej!
La conclusió que trec de tot plegat és que aquest capítol dolent de la meva estan$a m'ha servit per aprendre que s'ha d'anar amb compte, que els descuidos els pagues (jaja, mai més ben dit), però que malgrat tot, s'ha de mirar endavant (sigue nadando, com diu la Doris de Buscando a Nemo) i posar-hi ganes.
Apa, fins aviat! I no us preocupeu, estic bé! :)
M'he llevat d'hora per anar a la universitat, i quan anava a agafar la bossa, doncs resulta que no hi era. Ahir a la nit, en un "descuido" de poca estona, la vaig deixar a sobre del llit, i algú (o més aviat alguna, perquè estic a un dormitori de noies) va pensar... "tate, aquí hay bacalao". He anat a recepció i la tenien a objectes perduts, amb els papers de la uni, l'estoig i el moneder (sense diners, clar). Tampoc hi havia la càmera de fotos, així que potser trigueu una mica a tornar-me a veure la cara sobre fons paradisíac...
Total, que entre que m'ha agafat un atac de ràbia i impotència, he anat a recepció i tot, se m'ha fet tard per arribar a la uni... avui que tocava psicopato, que és genial! M'he quedat a l'alberg amb el portàtil incorporat a mi, (això faré tot el possible perquè no m'ho fotin) i he trucat a la Mama, que m'ha tranquilitzat (gràcies Mama!), i també he pogut parlar amb l'Alba, que m'ha fet molta ilu i m'ha animat molt! I de mentres, he conegut una parella de catalans, ella de Vic, i ell de Girona, que estaven voltant pel país els dies que tenen vacances a la seva uni de Jalisco. Com que jo parlava per l'skype, han entès tota la meva història i hem estat parlant una estona, fins i tot m'han dit que si volia anar a l'excursió que feien ells! Super macos! Hem dit que ens veuriem al vespre, però, després d'explicar-li el meu matí a la meva Hermana Mayab, m'ha ofert de quedar-me a casa seva fins que trobi casa, així que és possible que al vespre no ens tornem a trobar.
Atenció que aquí no acaba la celebració del meu sant... jejej! No, no us espanteu, no m'han atracat! Quan m'he cansat d'estar a l'alberg, he decidit marxar cap a la uni, així que he agafat la motxilla amb el portàtil i els moneders amb els diners que em queden (per sort havia guardat 600 pesos i els eurus a un altre cantó) i he baixat caminant fins al lloc on creia que sortia el bus. Ho creia, fins que ja feia una hora que hauria d'haver passat i jo m'estava desfent al mig del carrer. He decidit anar a prendre alguna cosa i agafar el bus de la 1, que si que segur que passava per l'altre cantó del carrer. A la 1 menys 10 he anat cap a la parada i espera que esperaràs... ja era la 1 i 20 i m'he comen$at a cagar en tots els sants i els anticristus i he decidit agafar un taxi, que m'ha costat 120 pesos (uns 8 eurus) -el tiquet d'anada i tornada amb el mierdabus, que és com hem decidit anomenar-lo, enlloc de Mayabus, costa 15 pesos=1 euru - I aquí el dia ha comen$at a canviar de color. M'ha tocat un taxista super amable, li he explicat el que m'havia passat i hem estat filosofant sobre la pobresa i els lladres durant tot el camí. Els Yucatecos són una gent encantadora, de veritat! Si mai us passa res a Mérida (i rodalies, suposo), segur que hi ha algú disposat a ajudar-vos a canvi de res. Hi ha lladres, com a tot arreu, tot i que els/LES que m'han robat, jo crec que eren d'europa. Doncs quan hem arribat a la universitat, el taxista Manuel Espinosa a su servisio, m'ha donat el seu telèfon pel que sigui que necessiti, i les gràcies per la conversa. Jo m'he quedat tan agraïda que li he donat 10 pesos més del que m'havia dit. En realitat 10 pesos és una misèria al costat del que m'ha aportat la conversa, però era tot el "suelto" que duia a sobre.
He baixat del taxi i he anat a la cafeteria (bar no, que aquí els bars es on es beu cervesa i prou... jajaj!) i allà m'he trobat amb alguns intercanvis i gent de la meva classe, que tot i que fa 2 dies que em coneixen ja m'han preguntat pq no havia anat a classe i també m'han dit que si necessito res només cal que els hi digui i que em passaran els apunts. M'encanta aquesta universitat i la gent mexicana, de veritat, són una gent increïble.
Ara sóc aquí a l'aula d'informàtica escrivint, tot i que sembla que sigui al Pol Nord jejej!
La conclusió que trec de tot plegat és que aquest capítol dolent de la meva estan$a m'ha servit per aprendre que s'ha d'anar amb compte, que els descuidos els pagues (jaja, mai més ben dit), però que malgrat tot, s'ha de mirar endavant (sigue nadando, com diu la Doris de Buscando a Nemo) i posar-hi ganes.
Apa, fins aviat! I no us preocupeu, estic bé! :)
dimarts, 17 d’agost del 2010
ja fa una setmana
Hola família!
Per fi trobo una estona per escriure-us. La veritat és que si no us he escrit abans és perquè encara no havia parat fins ara. D’aquí a unes hores farà una setmana que vaig marxar de Molins, i avui ja he començat la uni.
En aquesta setmana que he estat per aquí he fet diverses coses, però el que més, sortir de festa, clar! jeejj! (i quan no estavem de festa, hem estat buscant cases....)
Aquí la festa és bastant diferent, no sé si perquè som estudiants d’intercanvi o què... dimecres vam anar a un “antro”, que és com s’anomenen aquí les discoteques, on vam pagar 80 pesos (uns 5 eurus) i vam tenir barra lliure fins quarts de 3. Al·lucinarieu de com arriben a beure els mexicans! Jo, que encara no m’havia adaptat a l’horari i que la musica d’aquell lloc no m’apassionava gaire, l’unic que em vaig prendre van ser 2 coronitas jejej... però ja vaig amortitzar els 5 eurus!
Dijous vam anar a la presentacio de la uni on ens van ensenyar els edificis per fora, i algunes aules, i també ens van ensenyar diverses parts del cos que tenien en formol a l’aula de medicina (jo que em pensava que era algo suuuuper confidencial pels de medicina...).
També ens van fer les credencials i tal, i jo ja vaig veure definitivament que aquest país no està fet a la meva mida. Primer, per fer-me la foto ja em van haver de demanar que m’ajupís, després vaig anar al lavabo i resulta que les portes són baixes i quan passo em puc dedicar a observar com pixa la gent.. jajajaj que bo!
Divendres vam anar a una casa de l’Ale, una noia del programa d’Hermanos Mayab, els que ens guien per aquí, que sembla la negrata xunga de les pelis americanes, aquelles que parlen amb paraules de persona xunga i movent els braços en plan rapero, però que són bona gent. Doncs això, que vam anar a una casa seva, a Chuburná (si no recordo malament), que ens havia dit que quedava a 2 quadres de la platja, però en realitat, quan obries la porta del pati, resulta que et trobaves la típica platja paradisíaca (però sense palmeres) allà davant. IM-PRESSIONANT! Allà vam fer festa amb uns quants de l’intercanvi, foguera a la platja i música... i vam dormir en hamaques! Jo em vaig banyar molt poc perquè em feia una mica de cosa, l’aigua estava tèrbola i hi havia peixos saltarins, així que mentre els altres es banyaven, jo mirava la fauna. També hi havia pelícans i vam veure unes aletes sospitoses, però no vam descobrir de que éren.
Dissabte també hi havia festa a la meva futura casa, on aniré a viure el segon semestre, però jo ja no podia més i em vaig quedar per l’hostal. Vaig conèixer uns nois, un de Barcelona i un de Madrid (maquissim!) que resulta que estan fent la volta al món, i... em van agafar ganes de fer-la a mi també. I res, vaig estar parlant amb ells, que se’n reien de les meves pors a les tarantules, i les serps, i els taurons i les medusses... però vaig riure molt, sobretot amb el madrileny, que es veu que va fer de geni de la lampara a un musical que van fer no fa massa amb els del grup de teatre de la uni.... l’explicació va ser espectacular! jjajaj!
Un altre motiu que em va fer anar a dormir no gaire tard el dissabte, va ser que ahir diumenge vam anar d’excursió a Celestún, on hi ha una reserva de la biosfera, i en teoria flamencs. A Celestún hi vam anar amb autobus... a petar! Vam poder seure de casualitat, sort, perquè un viatge de 2h dret es pot fer etern. Total que a l’arribar allà, vam llogar una barca (si, vaig tenir molt present durant tota l’estona els de San Luís de Potosí i a tots els que em vau fer la conya de “vigila amb els rius”) amb la barca vam anar pel mar (jo em vaig tornar creient per un parell d’hores) i vam entrar a la Ría de Esperanza, que quan li vam preguntar al barquer (un home poc eloqüent, la veritat) per què es deia així, va callar, i nosaltres vam mirar-nos en plan “uuuuuuu”. L’aigua va passar de ser d’un blau turquesa a vermell. Jo ja anava pensant que allà no hi posava els peus ni que m’hi anés la vida, fins que ens va explicar que és per la salubritat o salunosequè (ja he dit que l’home no era un artista de la paraula), vaja, que no éren algues com jo havia pensat.
Aleshores ens va portar cap a una mena d’entrada boscosa preciosa. Era una mena de camí obert (de manera natural) entre uns arbres dels que es veien les arrels entrelligades, una xulada. Després d’això ens va portar a una mena de cenote, també ple d’aigua vermella i algunes noies del grup s’hi van banyar: jo no. Amés, no sé què li havia preguntat al barquer que m’havia deixat anar que en algún racó de porai hi havia cocodrils, depredadors dels flamencs, i això ja va ser el vot definitiu pel NO.
Quan es van haver refrescat, vam tornar a pujar a la barca turbo i vam entrar a la reserva, on ens van fer pagar 10 pesos per llogar uns binocles i poder veure flamencs a la òstia de lluny... i després d’això, les meves companyes es van voler banyar al mig del mar, a uns 100m de la costa on la profunditat de l’aigua era de ni més ni menys que 1 metre!! Jo tampoc em vaig banyar, només veia la tempesta que hi havia de fons i pensava “oigaaa, digales que se salgaaan! que nos va a pillar la tormenta!!!!” però res; jo vaig aprofitar per parlar amb el barquer, que em comentava les xapusses que tenia la barca, la poca reglamentarietat de les armilles salvavides (que encara que no fossin reglamentaries, em va assegurar que amb allò es flota), com és de car mantenir/tenir una barca d’aquestes... i ja us podeu imaginar la cara que se’m va posar... i res, quan es van cansar les de l’aigua, van pujar a la barca i vinga, cagant llets cap al port. Al port vam fer un dinar-berenar-sopar a quarts de 6 de la tarda mentre veiem la posta de sol (paradisíacament paradisíaca) fins que va començar la tempesta del segle. El bus de tornada no anava ple: anava a vessar, plovia a bots i barrals i llampegava com no ho havia vist mai, el conductor, molt guai ell, va parar els llums de dins, també se sentia algú vomitant... vaja escena digne d’una peli de terror de les guapes... jo estava a punt de resar però em vaig quedar fregida de son (tanta tensió...) jejej.
Quan vam arribar a Mérida, vam descobrir que aquesta ciutat no té clavegueram...i hi havia com 2 pams d’aigua (us podeu imaginar com de cristalina podia estar...) a cada carrer, semblava que anessim de safari creuant els carrers amb els pantalons arremangats i cridant “aaaghhh que ascooo” (jo també pensava en el “ooh que peste”)...!! Total que vam arribar a l’hostal bastant xopes, i res, per xop el terra del meu tros d’habitació. Resulta que dormo al costat de la mosquitera i hi havia 2 dits d’aigua... per sort, no va entrar a la taquilla on guardo el portàtil, només se’m van mullar unes sabates, així que em vaig rentar les dents i em vaig posar a dormir (m’he anat despertant periòdicament per calcular que el nivell de l’aigua no arribés a l’ordinador).
I res, aquest matí m’he llevat, no hi havia aigua (aclareixo: no hi havia aigua ni a la dutxa ni a les aixetes, el terra estava xop) i no m’he pogut dutxar... he esmorzat el que ja fa una setmana que esmorzo: esmorzar continental: torrades amb melmelada de maduixa i amb les alemanyes hem anat cap a buscar el bus de la uni i a la uni. Ha estat un dia llarg, de 9 del matí a 7 del vespre, però m’ha agradat moltissim. Som uns 15 a classe, i sembla que torni a ser a l’escola, tots son super agradables i hem estat parlant i tal, i tot els hi semblava “que onda” (=que guai!) i els professors també m’han agradat moltissim.
Avui ha tornat a ploure, ja se sap, època de pluges (que puede venir un huracán en cualquier momento, pero no te preocupeeees, no va a pasaaaaaar), però no tinc el tros inundat!
Estic molt i molt bé, però em falta trobar casa per a poder tenir el meu espai i no estar tocant els nassos amb el clic-clic de les tecles a la resta de gent de l’habitació, com estic fent ara, i que ja em miren malament...
Per cert, si mai us passa pel cap venir a mèxic, per molta calor que us diguin que fa, porteu pantalons llargs o sereu els blancs perfectes per als mosquits, a mi m’han demostrat molt el seu amor i m’han deixat les cames com un mapa de carreteres...!!
En fi, això és tot de moment!
Fins aviat!
Per fi trobo una estona per escriure-us. La veritat és que si no us he escrit abans és perquè encara no havia parat fins ara. D’aquí a unes hores farà una setmana que vaig marxar de Molins, i avui ja he començat la uni.
En aquesta setmana que he estat per aquí he fet diverses coses, però el que més, sortir de festa, clar! jeejj! (i quan no estavem de festa, hem estat buscant cases....)
Aquí la festa és bastant diferent, no sé si perquè som estudiants d’intercanvi o què... dimecres vam anar a un “antro”, que és com s’anomenen aquí les discoteques, on vam pagar 80 pesos (uns 5 eurus) i vam tenir barra lliure fins quarts de 3. Al·lucinarieu de com arriben a beure els mexicans! Jo, que encara no m’havia adaptat a l’horari i que la musica d’aquell lloc no m’apassionava gaire, l’unic que em vaig prendre van ser 2 coronitas jejej... però ja vaig amortitzar els 5 eurus!
Dijous vam anar a la presentacio de la uni on ens van ensenyar els edificis per fora, i algunes aules, i també ens van ensenyar diverses parts del cos que tenien en formol a l’aula de medicina (jo que em pensava que era algo suuuuper confidencial pels de medicina...).
També ens van fer les credencials i tal, i jo ja vaig veure definitivament que aquest país no està fet a la meva mida. Primer, per fer-me la foto ja em van haver de demanar que m’ajupís, després vaig anar al lavabo i resulta que les portes són baixes i quan passo em puc dedicar a observar com pixa la gent.. jajajaj que bo!
Divendres vam anar a una casa de l’Ale, una noia del programa d’Hermanos Mayab, els que ens guien per aquí, que sembla la negrata xunga de les pelis americanes, aquelles que parlen amb paraules de persona xunga i movent els braços en plan rapero, però que són bona gent. Doncs això, que vam anar a una casa seva, a Chuburná (si no recordo malament), que ens havia dit que quedava a 2 quadres de la platja, però en realitat, quan obries la porta del pati, resulta que et trobaves la típica platja paradisíaca (però sense palmeres) allà davant. IM-PRESSIONANT! Allà vam fer festa amb uns quants de l’intercanvi, foguera a la platja i música... i vam dormir en hamaques! Jo em vaig banyar molt poc perquè em feia una mica de cosa, l’aigua estava tèrbola i hi havia peixos saltarins, així que mentre els altres es banyaven, jo mirava la fauna. També hi havia pelícans i vam veure unes aletes sospitoses, però no vam descobrir de que éren.
Dissabte també hi havia festa a la meva futura casa, on aniré a viure el segon semestre, però jo ja no podia més i em vaig quedar per l’hostal. Vaig conèixer uns nois, un de Barcelona i un de Madrid (maquissim!) que resulta que estan fent la volta al món, i... em van agafar ganes de fer-la a mi també. I res, vaig estar parlant amb ells, que se’n reien de les meves pors a les tarantules, i les serps, i els taurons i les medusses... però vaig riure molt, sobretot amb el madrileny, que es veu que va fer de geni de la lampara a un musical que van fer no fa massa amb els del grup de teatre de la uni.... l’explicació va ser espectacular! jjajaj!
Un altre motiu que em va fer anar a dormir no gaire tard el dissabte, va ser que ahir diumenge vam anar d’excursió a Celestún, on hi ha una reserva de la biosfera, i en teoria flamencs. A Celestún hi vam anar amb autobus... a petar! Vam poder seure de casualitat, sort, perquè un viatge de 2h dret es pot fer etern. Total que a l’arribar allà, vam llogar una barca (si, vaig tenir molt present durant tota l’estona els de San Luís de Potosí i a tots els que em vau fer la conya de “vigila amb els rius”) amb la barca vam anar pel mar (jo em vaig tornar creient per un parell d’hores) i vam entrar a la Ría de Esperanza, que quan li vam preguntar al barquer (un home poc eloqüent, la veritat) per què es deia així, va callar, i nosaltres vam mirar-nos en plan “uuuuuuu”. L’aigua va passar de ser d’un blau turquesa a vermell. Jo ja anava pensant que allà no hi posava els peus ni que m’hi anés la vida, fins que ens va explicar que és per la salubritat o salunosequè (ja he dit que l’home no era un artista de la paraula), vaja, que no éren algues com jo havia pensat.
Aleshores ens va portar cap a una mena d’entrada boscosa preciosa. Era una mena de camí obert (de manera natural) entre uns arbres dels que es veien les arrels entrelligades, una xulada. Després d’això ens va portar a una mena de cenote, també ple d’aigua vermella i algunes noies del grup s’hi van banyar: jo no. Amés, no sé què li havia preguntat al barquer que m’havia deixat anar que en algún racó de porai hi havia cocodrils, depredadors dels flamencs, i això ja va ser el vot definitiu pel NO.
Quan es van haver refrescat, vam tornar a pujar a la barca turbo i vam entrar a la reserva, on ens van fer pagar 10 pesos per llogar uns binocles i poder veure flamencs a la òstia de lluny... i després d’això, les meves companyes es van voler banyar al mig del mar, a uns 100m de la costa on la profunditat de l’aigua era de ni més ni menys que 1 metre!! Jo tampoc em vaig banyar, només veia la tempesta que hi havia de fons i pensava “oigaaa, digales que se salgaaan! que nos va a pillar la tormenta!!!!” però res; jo vaig aprofitar per parlar amb el barquer, que em comentava les xapusses que tenia la barca, la poca reglamentarietat de les armilles salvavides (que encara que no fossin reglamentaries, em va assegurar que amb allò es flota), com és de car mantenir/tenir una barca d’aquestes... i ja us podeu imaginar la cara que se’m va posar... i res, quan es van cansar les de l’aigua, van pujar a la barca i vinga, cagant llets cap al port. Al port vam fer un dinar-berenar-sopar a quarts de 6 de la tarda mentre veiem la posta de sol (paradisíacament paradisíaca) fins que va començar la tempesta del segle. El bus de tornada no anava ple: anava a vessar, plovia a bots i barrals i llampegava com no ho havia vist mai, el conductor, molt guai ell, va parar els llums de dins, també se sentia algú vomitant... vaja escena digne d’una peli de terror de les guapes... jo estava a punt de resar però em vaig quedar fregida de son (tanta tensió...) jejej.
Quan vam arribar a Mérida, vam descobrir que aquesta ciutat no té clavegueram...i hi havia com 2 pams d’aigua (us podeu imaginar com de cristalina podia estar...) a cada carrer, semblava que anessim de safari creuant els carrers amb els pantalons arremangats i cridant “aaaghhh que ascooo” (jo també pensava en el “ooh que peste”)...!! Total que vam arribar a l’hostal bastant xopes, i res, per xop el terra del meu tros d’habitació. Resulta que dormo al costat de la mosquitera i hi havia 2 dits d’aigua... per sort, no va entrar a la taquilla on guardo el portàtil, només se’m van mullar unes sabates, així que em vaig rentar les dents i em vaig posar a dormir (m’he anat despertant periòdicament per calcular que el nivell de l’aigua no arribés a l’ordinador).
I res, aquest matí m’he llevat, no hi havia aigua (aclareixo: no hi havia aigua ni a la dutxa ni a les aixetes, el terra estava xop) i no m’he pogut dutxar... he esmorzat el que ja fa una setmana que esmorzo: esmorzar continental: torrades amb melmelada de maduixa i amb les alemanyes hem anat cap a buscar el bus de la uni i a la uni. Ha estat un dia llarg, de 9 del matí a 7 del vespre, però m’ha agradat moltissim. Som uns 15 a classe, i sembla que torni a ser a l’escola, tots son super agradables i hem estat parlant i tal, i tot els hi semblava “que onda” (=que guai!) i els professors també m’han agradat moltissim.
Avui ha tornat a ploure, ja se sap, època de pluges (que puede venir un huracán en cualquier momento, pero no te preocupeeees, no va a pasaaaaaar), però no tinc el tros inundat!
Estic molt i molt bé, però em falta trobar casa per a poder tenir el meu espai i no estar tocant els nassos amb el clic-clic de les tecles a la resta de gent de l’habitació, com estic fent ara, i que ja em miren malament...
Per cert, si mai us passa pel cap venir a mèxic, per molta calor que us diguin que fa, porteu pantalons llargs o sereu els blancs perfectes per als mosquits, a mi m’han demostrat molt el seu amor i m’han deixat les cames com un mapa de carreteres...!!
En fi, això és tot de moment!
Fins aviat!
dimarts, 10 d’agost del 2010
tot fent escala a París
Avui, dia 10 d'Agost del 2010, comença el que serà una aventura que en principi ha de durar 10 mesos, però qui sap!
Bé, de fet l'aventura ja fa temps que va començar: el dia que vaig decidir omplir la sol·licitud del programa propi d'intercanvi de la UAB.
Ara mateix estic fent escala a l'aeroport Charles de Gaulle, a París. M'he llevat cap a tres quarts de cinc de la matinada, i la meva mare m'ha acompanyat fins a l'aeroport. Allà, després de fer una estona llargueta de cua davant la taula d'Air France, els hi he encolomat la meva suuuper maleta, que, gràcies a la precisió super precisa de la balança de casa i el "vaaale, això potser no em caldràaaaaaaaa", he aconseguit que no sobrepassés els 23kg, el pès màxim. Després ens hem dirigit cap al control policial i ha arribat El Moment: el moment de despedir-nos: adéu Mama, ens veiem al Desembre! I au, a fer cua al control policial.
He agafat aquella safatota blanca i hi he posat la bossa de mà, el rellotge i el mòvil i, a part, també he deixat la motxilla. Per començar bé el dia, quan he passat per sota l'arc detector de metalls, com no, he pitat!! ou yes!! i la noia que hi havia per allà m'ha fotut una mica de mà mentre seguia xerrant amb el segurata mascle i sense ni mirar-me, m'ha dit: pasa (en plan aparta que no veig el tio amb qui parlo). Aleshores vaig a buscar la motxilla i el tio que es mira la pantalla salta i diu: oye, esta mochila es tuya? (i jo pensant.. merda! què?!!) i li dic, amb cara de bona nena: si :) i diu: pueeeeees, que llevas un portátil? - i he assentit - pueees lo sacas de la mochila y lo vuelves a pasar todo, que sino no veo lo que llevas. Total, que li he hagut de fer cas.
Un cop passat el control, he pensat: si! ara és el moment de buscar el dutyfreee i comprar una bossa enorme d' M&M's, però no sé com collons han dissenyat la T1 que no he trobat la botiga... i res, he tirat cap a la porta d'embarcament que tampoc tenia massa temps. A mig camí he parat a un bareto d'aquests que hi ha per l'aeroport perquè volia esmorzar, però quan he vist que un entrepà de qualsevol embotit sospitosament dolent costava quasibé 7 eurus, he optat per comprar una aigua i un suc de pinya que m'he begut d'un glop, i bé, m'ha costat la pasta.
I res, a l'hora que tocava hem entrat cap a l'avió. Jo estava super contenta perquè m'havia tocat finestra, fins que ha aparegut "l'assafatu", un home d'uns 40 anys amb pintes de mexicà però que només parlava anglès i francès, i m'ha dit que no podia tenir la bossa de mà a sota del seient perquè estava a la sortida d'emergència... i jo li he fet cara de bona nena i li he dit: es mi bolso... i s'ha canviat a "modo repelente" i m'ha dit: no, i no!! i res, que he deixat el bolso a l'estanteria de dalt, però el llibret de sudokus i el d'enigmes s'han quedat amb mi!
A mig viatge ens han començat a repartir l'esmorzar promès: tea? coffee? chocolate? jo he triat xocoleit, i també ens han donat un croissant de bolleria industrialissima. Amb la xocoleit m'han donat un potet d'aquells de llet que et dónen als avions, i he pensat: obre'l amb compte que no vessi! i no, no ha vessat: ha explotat! i m'ha esquitxat... semblava que sortís de fer un espectacle porno.. en serio.. quina vergonya! I res, quan l'avió ha començat a baixar d'alçada ha fet uns quants bots, però jo pensava: tranquila! ets a la sortida d'emergència! tu surts primera!... merda! i si s'obre la porta sola? aiaiiai... no, va, que no s'obrirà! i no, no s'ha obert.
I bé, al cap d'una estona hem arribat a París, temperatura 16º Helsius, com ha dit el pilot, i 9.35 del matí.
Al sortir he fet com una mena de gimcana per l'aeroport, que és com gran. Primer de tot, al passadís he anat al mostrador d'Airfrance perquè em diguéssin la porta que havia de buscar, i després he passat pel control de nosequè, on hi havia uns segurates d'aquests xolos francesos que et miren el passaport. El que m'ha mirat el meu era simpàtic i m'ha dit algunes paraules en castellà (que no he acabat d'entendre) i també m'ha preguntat què estudio, si sé francès i tal... i res, jo anava partint-me perquè no entenia la finalitat de tanta pregunta si a la resta de gent li miraven el passaport i prou. El tio tb reia... jo crec q estava avorrit perquè casi no passava ningú, i mira, l'he distret una estona. Finalment cal dir que per anar de la terminal 2F a la 2E he trigat com un quart d'hora..!
I res, un cop he descobert on era la porta on hauré d'anar per pujar a l'avió i descobrir que et pots connectar a internet (paganini, clar) he anat a una botigueta de per aquí, m'he comprat uns super M&M's, uns kinder shokobons (que no estan gaire bons) i m'he apalancat per aqui amb l'ordinador per començar a escriure aquest blog!
Apa, doncs aquí us deixo amb el capítol de la primera escala!! Fins aviat!
*quan se m'hagi ampliat la memòria del picassa, penjaré algunes fotos que ja he fet!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)