Doncs efectivament avui és el meu sant, i es veu que algú de l'Alberg ho ha tingut super present i ha decidit fer-me un gran regal.
M'he llevat d'hora per anar a la universitat, i quan anava a agafar la bossa, doncs resulta que no hi era. Ahir a la nit, en un "descuido" de poca estona, la vaig deixar a sobre del llit, i algú (o més aviat alguna, perquè estic a un dormitori de noies) va pensar... "tate, aquí hay bacalao". He anat a recepció i la tenien a objectes perduts, amb els papers de la uni, l'estoig i el moneder (sense diners, clar). Tampoc hi havia la càmera de fotos, així que potser trigueu una mica a tornar-me a veure la cara sobre fons paradisíac...
Total, que entre que m'ha agafat un atac de ràbia i impotència, he anat a recepció i tot, se m'ha fet tard per arribar a la uni... avui que tocava psicopato, que és genial! M'he quedat a l'alberg amb el portàtil incorporat a mi, (això faré tot el possible perquè no m'ho fotin) i he trucat a la Mama, que m'ha tranquilitzat (gràcies Mama!), i també he pogut parlar amb l'Alba, que m'ha fet molta ilu i m'ha animat molt! I de mentres, he conegut una parella de catalans, ella de Vic, i ell de Girona, que estaven voltant pel país els dies que tenen vacances a la seva uni de Jalisco. Com que jo parlava per l'skype, han entès tota la meva història i hem estat parlant una estona, fins i tot m'han dit que si volia anar a l'excursió que feien ells! Super macos! Hem dit que ens veuriem al vespre, però, després d'explicar-li el meu matí a la meva Hermana Mayab, m'ha ofert de quedar-me a casa seva fins que trobi casa, així que és possible que al vespre no ens tornem a trobar.
Atenció que aquí no acaba la celebració del meu sant... jejej! No, no us espanteu, no m'han atracat! Quan m'he cansat d'estar a l'alberg, he decidit marxar cap a la uni, així que he agafat la motxilla amb el portàtil i els moneders amb els diners que em queden (per sort havia guardat 600 pesos i els eurus a un altre cantó) i he baixat caminant fins al lloc on creia que sortia el bus. Ho creia, fins que ja feia una hora que hauria d'haver passat i jo m'estava desfent al mig del carrer. He decidit anar a prendre alguna cosa i agafar el bus de la 1, que si que segur que passava per l'altre cantó del carrer. A la 1 menys 10 he anat cap a la parada i espera que esperaràs... ja era la 1 i 20 i m'he comen$at a cagar en tots els sants i els anticristus i he decidit agafar un taxi, que m'ha costat 120 pesos (uns 8 eurus) -el tiquet d'anada i tornada amb el mierdabus, que és com hem decidit anomenar-lo, enlloc de Mayabus, costa 15 pesos=1 euru - I aquí el dia ha comen$at a canviar de color. M'ha tocat un taxista super amable, li he explicat el que m'havia passat i hem estat filosofant sobre la pobresa i els lladres durant tot el camí. Els Yucatecos són una gent encantadora, de veritat! Si mai us passa res a Mérida (i rodalies, suposo), segur que hi ha algú disposat a ajudar-vos a canvi de res. Hi ha lladres, com a tot arreu, tot i que els/LES que m'han robat, jo crec que eren d'europa. Doncs quan hem arribat a la universitat, el taxista Manuel Espinosa a su servisio, m'ha donat el seu telèfon pel que sigui que necessiti, i les gràcies per la conversa. Jo m'he quedat tan agraïda que li he donat 10 pesos més del que m'havia dit. En realitat 10 pesos és una misèria al costat del que m'ha aportat la conversa, però era tot el "suelto" que duia a sobre.
He baixat del taxi i he anat a la cafeteria (bar no, que aquí els bars es on es beu cervesa i prou... jajaj!) i allà m'he trobat amb alguns intercanvis i gent de la meva classe, que tot i que fa 2 dies que em coneixen ja m'han preguntat pq no havia anat a classe i també m'han dit que si necessito res només cal que els hi digui i que em passaran els apunts. M'encanta aquesta universitat i la gent mexicana, de veritat, són una gent increïble.
Ara sóc aquí a l'aula d'informàtica escrivint, tot i que sembla que sigui al Pol Nord jejej!
La conclusió que trec de tot plegat és que aquest capítol dolent de la meva estan$a m'ha servit per aprendre que s'ha d'anar amb compte, que els descuidos els pagues (jaja, mai més ben dit), però que malgrat tot, s'ha de mirar endavant (sigue nadando, com diu la Doris de Buscando a Nemo) i posar-hi ganes.
Apa, fins aviat! I no us preocupeu, estic bé! :)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada