tot fent escala a París

Avui, dia 10 d'Agost del 2010, comença el que serà una aventura que en principi ha de durar 10 mesos, però qui sap!

Bé, de fet l'aventura ja fa temps que va començar: el dia que vaig decidir omplir la sol·licitud del programa propi d'intercanvi de la UAB. 

Ara mateix estic fent escala a l'aeroport Charles de Gaulle, a París. M'he llevat cap a tres quarts de cinc de la matinada, i la meva mare m'ha acompanyat fins a l'aeroport. Allà, després de fer una estona llargueta de cua davant la taula d'Air France, els hi he encolomat la meva suuuper maleta, que, gràcies a la precisió super precisa de la balança de casa i el "vaaale, això potser no em caldràaaaaaaaa", he aconseguit que no sobrepassés els 23kg, el pès màxim. Després ens hem dirigit cap al control policial i ha arribat El Moment: el moment de despedir-nos: adéu Mama, ens veiem al Desembre! I au, a fer cua al control policial.

He agafat aquella safatota blanca i hi he posat la bossa de mà, el rellotge i el mòvil i, a part, també he deixat la motxilla. Per començar bé el dia, quan he passat per sota l'arc detector de metalls, com no, he pitat!! ou yes!! i la noia que hi havia per allà m'ha fotut una mica de mà mentre seguia xerrant amb el segurata mascle i sense ni mirar-me, m'ha dit: pasa (en plan aparta que no veig el tio amb qui parlo). Aleshores vaig a buscar la motxilla i el tio que es mira la pantalla salta i diu: oye, esta mochila es tuya? (i jo pensant.. merda! què?!!) i li dic, amb cara de bona nena: si :)  i diu: pueeeeees, que llevas un portátil? - i he assentit - pueees lo sacas de la mochila y lo vuelves a pasar todo, que sino no veo lo que llevas. Total, que li he hagut de fer cas.

Un cop passat el control, he pensat: si! ara és el moment de buscar el dutyfreee i comprar una bossa enorme d' M&M's, però no sé com collons han dissenyat la T1 que no he trobat la botiga... i res, he tirat cap a la porta d'embarcament que tampoc tenia massa temps. A mig camí he parat a un bareto d'aquests que hi ha  per l'aeroport perquè volia esmorzar, però quan he vist que un entrepà de qualsevol embotit sospitosament dolent costava quasibé 7 eurus, he optat per comprar una aigua i un suc de pinya que m'he begut d'un glop, i bé, m'ha costat la pasta.

I res, a l'hora que tocava hem entrat cap a l'avió. Jo estava super contenta perquè m'havia tocat finestra, fins que ha aparegut "l'assafatu", un home d'uns 40 anys amb pintes de mexicà però que només parlava anglès i francès, i m'ha dit que no podia tenir la bossa de mà a sota del seient perquè estava a la sortida d'emergència... i jo li he fet cara de bona nena i li he dit: es mi bolso... i s'ha canviat a "modo repelente" i m'ha dit: no, i no!! i res, que he deixat el bolso a l'estanteria de dalt, però el llibret de sudokus i el d'enigmes s'han quedat amb mi!

A mig viatge ens han començat a repartir l'esmorzar promès: tea? coffee? chocolate? jo he triat xocoleit, i també ens han donat un croissant de bolleria industrialissima. Amb la xocoleit m'han donat un potet d'aquells de llet que et dónen als avions, i he pensat: obre'l amb compte que no vessi! i no, no ha vessat: ha explotat! i m'ha esquitxat... semblava que sortís de fer un espectacle porno.. en serio.. quina vergonya! I res, quan l'avió ha començat a baixar d'alçada ha fet uns quants bots, però jo pensava: tranquila! ets a la sortida d'emergència! tu surts primera!... merda! i si s'obre la porta sola? aiaiiai... no, va, que no s'obrirà! i no, no s'ha obert.

I bé, al cap d'una estona hem arribat a París, temperatura 16º Helsius, com ha dit el pilot, i 9.35 del matí.

Al sortir he fet com una mena de gimcana per l'aeroport, que és com gran. Primer de tot, al passadís he anat al mostrador d'Airfrance perquè em diguéssin la porta que havia de buscar, i després he passat pel control de nosequè, on hi havia uns segurates d'aquests xolos francesos que et miren el passaport. El que m'ha mirat el meu era simpàtic i m'ha dit algunes paraules en castellà (que no he acabat d'entendre) i també m'ha preguntat què estudio, si sé francès i tal... i res, jo anava partint-me perquè no entenia la finalitat de tanta pregunta si a la resta de gent li miraven el passaport i prou. El tio tb reia... jo crec q estava avorrit perquè casi no passava ningú, i mira, l'he distret una estona. Finalment cal dir que per anar de la terminal 2F a la 2E he trigat com un quart d'hora..!

I res, un cop he descobert on era la porta on hauré d'anar per pujar a l'avió i descobrir que et pots connectar a internet (paganini, clar) he anat a una botigueta de per aquí, m'he comprat uns super M&M's, uns kinder shokobons (que no estan gaire bons) i m'he apalancat per aqui amb l'ordinador per començar a escriure aquest blog!

Apa, doncs aquí us deixo amb el capítol de la primera escala!! Fins aviat!

*quan se m'hagi ampliat la memòria del picassa, penjaré algunes fotos que ja he fet!!