dimarts, 28 de maig del 2019

Canvis tercera i última part

L'últim canvi al que volia fer una menció especial abans de donar pas a les entrades dels viatges, és a l'estat civil, sí: estem casats!

Ja fa gairebé dos anys que vam casar-nos i encara se'm fa estrany dir que el Jose és el meu marit i sentir-lo dir "she is my wife". Em sembla com si parléssim d'algú altre. De fet, diria que la única cosa que ha canviat és que, des d'aleshores, porto dos anells (el de prova i el de debò) a l'anular de la mà esquerra i jo mai havia dut un anell posat més de quatre hores seguides. Cada vegada que surt el tema del casament, ens mirem i ens diem "ei, és que estem casats eh!" i somriem. 

D'anells en tenim dos perquè no teníem molt clar que volguéssim aliances ja que cap dels dos estava acostumat a dur anells, així que ens vam comprar uns anells de la fira per provar i mira tu, ara els duem tots dos! No us imagineu una pel·lícula de "pedida de mano" al darrere d'això perquè no n'hi va haver cap, a mi em fan una vergonya monumental aquestes coses i, a més, per molt romàntica que pugui semblar una escena d'aquest tipus, penso que casar-se és una cosa que s'ha de parlar i decidir entre els dos, i no un "arranque" de romanticitat. 

Els preparatius i les decisions, en canvi, sí que van ser una pel·li perquè sempre hi ha qui creu que no en saps prou i que has de fer les coses d'una altra manera perquè no es fan així (quant de mal han fet els bodorrios jajaja), i nosaltres teníem molt clar què volíem i què no, i com ho volíem. Al final va sortir tot bé, a la nostra manera, i tenim un bon record d'aquell dia (l'equip pro-bodorrio, també).

Celebrant-ho fort a La Cuquera.
El casament civil va ser al pati de Ca n'Ametller i va ser molt bonic, ens van preparar un joc de preguntes, ens van llegir escrits, nosaltres ens vam llegir unes paraules l'un a l'altre i el Carles (l'amic i regidor que ens va casar) enlloc de dir allò de "en la riquesa i en la pobresa, etc., i fins que la mort us separi" ens va llegir un fragment de la declaració dels drets humans. Per sort, tot i ser una tarda de finals de Juliol, com que feia ombra, no va fer una calor excessiva. El convit el vam fer a la terrassa de La Cuquera i el menjar estava boníssim!!
Els ninos del pastís eren dos Playmobils que encara ronden per casa (ens vam saltar la tradició de regalar-los) i el ram de flors li vaig regalar a la meva dama d'honor, la Isabel que tenia 5 o 6 anys aleshores, i que em va estar preguntant des que vam sortir de Ca n'Ametller que què en faria. Em va fer molta il·lusió donar-li perquè sabia que li feia molta il·lusió a ella també. Es va estar passejant amb el ram fins dos o tres dies després, que per coses de la natura ja s'havia fet malbé.

El modelito
Una de les coses que més orgullosa em fa sentir és que el vestit me'l vaig fer jo mateixa. Vaig anar un dia a emprovar-me vestits a una botiga a no sé on (poc convençuda també he de reconèixer)... i vistos els preus i el que hi havia, vaig veure claríssim que no em gastaria tants diners en una cosa que ni m'agradava ni em serviria cap altre dia. A més estava anant a classes de costura i quan una està motivada...!!! És un vestit de dues peces per poder aprofitar-lo més, sobretot la camisa, que amb un pantaló també pot quedar bé, però des que va tornar de la tintoreria no ha sortit més de l'armari! Les sabates sí que les he aprofitat, de fet encara les faig servir, les tinc fetes caldo!! Però és que si una altra cosa tenia clara era que no em compraria unes sabates incòmodes i inútils més enllà del dia D. Primer volia unes vambes però no en trobava caps que em fessin el pes, així que finalment em vaig decidir per unes sandàlies Birkenstock, que ja sé que em van bé i que les faig servir.
Una de les il·lustracions dels imants (òbviament anaven sense marca d'aigua hehehe).

També teníem molt clar que no volíem donar cap "pongo" de record, així que després de molta pluja d'idees, vam decidir fer uns imants per la nevera que no ocupen gaire espai. Els dibuixos ens els va fer l'Helena (sí, la dels Gossitos)! També vam regalar una bosseta d'ametlles garrapinyades que l'espai que ocupen és relatiu, van volar!!

Quan vam acabar de sopar, vèiem que hi havia moviment però no enteníem què passava, fins que ens van fer baixar a la sala de sota la terrassa on havien muntat un projector per ensenyar-nos el nostre regal... ens havien fet un vídeo versionant la cançó "Al mar" de Manel --> "Amar". Genial!!!!! 

La festa es va allargar bastant, sí, va haver-hi conga!! I el viatge... us l'explico en properes entrades!!!


dijous, 23 de maig del 2019

Canvis segona part

En aquests tres anys i mig els canvis no han estat només en el pla laboral, però explicar-ho tot en una sola entrada era massa informació de cop.


Els que em coneixeu bé sabeu que sento un amor infinit pels animals peluts, sobretot pels gossos. Just abans de marxar a Finlàndia (febrer 2014), en la traca final d'un any que va ser emocionalment complicat per diverses circumstàncies que van decidir anar ben juntetes en el temps, es va morir el Duc, el gos que havia estat amb nosaltres els últims disset anys. Abans del Duc, havíem tingut la Nosca, així que sempre hem gaudit d'un familiar caní, a casa. Els anys que he passat sense gos, han estat ben estranys.

La Nosca (jo al cotxet!!)

El Duc (ja de gran)
Per sort, a Finlàndia hi havia el Lastu, que ara ja també forma part d'un altre univers, i a Suïssa... doncs m'havia de conformar amb saludar els pocs gossos que veia de tant en tant. 
En Lastu
Va arribar l'estiu del 2016 i l'Helena, una molt bona amiga, em va dir que la Cuba, la seva gossa, estava embarassada, jo encara estava treballant de monitora a Vidreres així que havia de traçar un bon pla per convèncer la meva mare de tenir un gos. He de dir que vam trigar zero segons en que digués que sí, però amb el compromís de que fos custòdia compartida entre ella i jo, òbviament em va semblar fantàstic. Quan els els gossos van néixer, el Jose i jo ja ens havíem establert a Molins així que el nostre pis passava a ser la residència oficial. Tinc gravat a foc el moment en que l'Helena va entrar a la botiga i em va dir que ja havíen nascut, no veia l'hora de plegar i anar-los a conèixer!! 

La Cuba amb el festín dels cadells.
La previsió era que en nasquéssin tres, després havien de ser sis, finalment van ser nou. Durant el primer mes vam estar fent visites i decidint el nom de la Cendra (que va ser un procés més complicat que un debat electoral). El dia que la vam anar a buscar, li explicava a l'Helena que a la meva mare li sabien greu dues coses: que la Cendra passés d'estar tan acompanyada a sola de cop, i que hi hagués tres gossets que encara no tenien família. Ma mare duia uns dies amb un debat intern que em va encomanar (no va ser gaire difícil, he de dir): ens en quedem dos? ui no, no, que és molta feina -i així uns trenta cops al dia-. En el breu transcurs de l'explicació, l'Helena em va posar un altre cadell als braços i vam dir que el cuidariem mentre no li trobéssim una família definitiva. Valoravem la possibilitat que se'l quedés una de les meves cunyades, també gran amant dels gossos. Li vam posar nom, aquesta vegada sense donar peu a debats: del mateix camp semàntic... Foc! I just abans d'obrir la porta per sortir al carrer ja sabíem que la família definitiva érem nosaltres (he d'aclarir que si us explica la història el Jose, us dirà que ell en va ser conscient unes setmanes més tard... en la meva defensa diré que no estava prou atent a la conversa hehehe).

La Cendra mini

Els Gossitos al cistell
El Jose i jo anàvem cap a casa passejant pel Terraplè, cada un amb un cadell en braços. Ens va parar gairebé tothom. Éren tan bonics!!! TAN!!! I ho continuen sent!! Al principi, fins que no van tenir totes les vacunes posades, els portàvem d'un lloc a l'altre dins d'un cistell. A mesura que van anar creixent, vam necessitar-ne dos. Els últims dies abans que poguéssin tocar carrer se'ns van fer una mica llargs, així que els portàvem a estones a la terrassa de la meva mare perquè es desfoguéssin una mica. Finalment va arribar el dia i, des d'aleshores, fem més dels trenta minuts recomanats d'exericici diari i hem conegut un munt de gent. 

Els hi agrada estar a sobre, literalment!!
Al sofà vell no hi cabíem tots...

Els gossitos (gossos + perritos) tot i ser germans, són molt diferents entre ells. De fet, la gent se sorprèn molt quan els hi diem que són de la mateixa cadellada. El Foc és marró clar, una mica nerviós, i molt mimosín, i la Cendra, negra, amb molta patxorra i molt independent. Però jo perdo el nord per tots dos, una mica com la Khaleesi amb els seus dracs hehehe!
La gent (que no té gos) ens parla molt de l'embolic i el problema que és tenir-ne dos, i jo sempre dic que és la mateixa feina que tenir-ne un, tot i que econòmicament és una mica més d'esforç, però que a mi no és que em compensi, és que em dóna la vida. Pot sonar molt exagerat això que he dit, però és veritat. Si no fos per ells, gairebé no parlaria amb ningú aquí a Sevilla i em passaria el dia tancada a casa, en canvi, des del primer dia, hem conegut una pila de gent al parc de davant de casa, cada dia parlem amb algú que, de pas, ens endinsa una mica més a la cultura d'aquesta ciutat, i a més, fem exercici. I no només m'han ajudat en aquest moment de traspàs, fan molta companyia a casa. Quan tens un moment difícil, estan allà; quan tens estrès, t'hi acostes i, automàticament, desconnectes; quan estàs content/a, celebren amb tu; si fa fred, t'escalfen els peus, i si fa calor, també jijijiji... et fan riure molt, ets sents super realitzat quan els hi ensenyes a fer coses... i destrosses? En el nostre cas ben poques, la veritat, suposo que al ser dos, es distreuen l'un amb l'altre. 
Gaudint del camp al pueblo
De la única cosa que em queixo és de la dificultat per moure's per aquest país amb animals de més de deu kilos... només podem pujar als trens de Rodalies, res de mitges ni llargues distàncies. Als busos, els hauríem de dur al maleter, i als avions més del mateix, i jo no els vull fer passar per aquest tràngol si no és estríctament necessari; així que, cada cop que ens volem mobilitzar, lloguem un cotxe, el forrem de dalt a baix perquè no hi quedi ni un pèl ni una taca (òbviament, de totes maneres, el netegem a fons quan arribem a port) i a voltar!! Triguem més en arribar als llocs, però  són hores que ens passem parlant de les nostres coses i que, potser, si no tinguéssim la responsabilitat d'anar desperts i atents, ens passariem dormint o mirant el mòbil. També descobrim llocs que no hauríem vist mai (com algunes àrees de servei, dignes de tenir un blog propi) i ves, és el que hi ha, així que hem de  saber-ne valorar el costat positiu i punt. 

Em podria passar hores escrivint sobre els avantatges de tenir gossos, i com de guais són els Gossitos, però per això els hi vaig fer un compte d'instagram on vaig explicant batalletes, curiositats, i de tant en tant penjo algun vídeo ensenyant el que saben fer: https://www.instagram.com/the_gossitos/

Ja a Sevilla
Només una última cosa: si us animeu a tenir un animal de companyia, sigui quin sigui, penseu-ho bé. NO SÓN UNA JOGUINA. Moltes vegades et fan canviar els plans, anar de cul, gastar diners inesperadament (veterinaris, medicaments, cuidadors...) i, no ens enganyem, passar algun tràngol; toca recollir caques i dedicar-los temps. Són essers vius que no mereixen viure encadenats, permanentment en un pati o tancats en una habitació, volen carinyo, estima i dedicació. Si voleu tenir un animal de companyia, l'haureu de cuidar com un més de la família, així que si no esteu disposats a patir les coses "dolentes" per també gaudir de les bones... deixeu-ho estar, i si tant us agraden els animals, col·laboreu amb protectores que bona falta els hi fa!!



dimarts, 21 de maig del 2019

Canvis primera part

Hola hola!

Fa temps que penso que hauria d'actualitzar el blog i resulta que fa tres anys i mig que ho vaig posposant... procrastinació: PROCRASTINACIÓ!! Així que us poso al dia...

Welcome to pongolàndia.
En aquests anys he fet unes quantes voltes i he canviat dos cops de ciutat. L'última entrada la feia des de Florència, una ciutat molt bonica però no gaire amable, almenys en el meu cas, on vaig estar vivint fins el març del 2016. A pongolàndia va petar la instal·lació elèctrica - per culpa meva? podria ser... però no ho confirmarem per si un cas - i el mànager va decidir tancar-la i desaparèixer, així que vaig haver de buscar alternatives. Vaig enviar uns quants currículums i els únics que em van respondre van ser uns externalitzats d'Oxfam per fer de captadora de socis: la pitjor experiència
laboral de la meva vida. Vaig durar dos dies i mig. En resum, eren uns taurons: m'ensenyaven a acorralar -literalment- la gent a una cantonada i gairebé amenaçar-los perquè es fessin socis; això sí, si aconseguia ser la que associés més gent de la sucursal, a final de mes em regalàven un Ipad. Molt bé, no? Ara, cada vegada que algú d'una ONG se m'acosta pel carrer, entro en pànic hehehe!!

Gaudint del monitoratge i del preciós uniforme.
Després d'aquesta nefasta experiència vaig decidir tornar a terres catalanes, on vaig trobar feina de monitora de cases de colònies. Comparat amb l'anterior lloc de treball era glòria, però diguem que les condicions tampoc eren les millors, no vull entrar en detalls, però sort que tenia bons companys de feina que ho feien tot més lleuger. Anava combinant les estades a  Can Mundet (Vidreres, La Selva) amb escapades a Florència algun cap de setmana, i a l'estiu, quan ja estava farta de tant anar amunt i avall, cotxe, avió, autocar, vaig plegar per començar a treballar a Cal Manyet, la xarcuteria-carnisseria on fan les botifarres més bones del món. Aquest canvi em va permetre independitzar-me, vaig arreglar el pis del meu avi i m'hi vaig instal·lar. Vaig aprendre a fer butis, hamburgueses, picar carn, tallar embotit i un munt de coses més; tot i que la feina no tenia res a veure amb el que havia estudiat ni amb cap de les feines que havia fet anteriorment, en tinc un bon record però era evident que no era "lo meu". 

Embotint butis!! Quin estil!!
A finals d'estiu, per sorpresa sorpresíssima i gràcies a una bona amiga, em va sortir, per fi, l'oportunitat de treballar en alguna cosa que sí que tenia a veure amb la meva formació i amb unes condicions com Déu mana. He estat dos anys treballant com a tutora al Pla de Transició al Treball de Comerç de Molins: tutoritzant i fent les classes de formació general a alumnes entre 16 i 21 anys que no han acabat la ESO. Hi ha dies que era molt desmoralitzant perquè la majoria passen de tot i, sobretot, de tu i la currada que portes al darrere, però també hi havia dies molt motivadors on veia que les coses anaven viento en popa. Vist amb la perspectiva que puc tenir amb el temps que ha passat, estic molt contenta d'haver pogut tenir aquesta oportunitat i també molt agraïda amb tota la gent que he conegut. Potser hauria d'haver fet un blog explicant les aventures i desventures del dia a dia, hauria donat molt de sí!!

De visita pels Alcázares Reales de Sevilla.
M'hi vaig estar molt agust a Molins, però sóc un cul de mal seient i ja començava a notar aquella sensació de voler marxar altra vegada. El Jose va estar tot el curs passat treballant a Anglaterra (sí, santornem-hi amb avió cap aquí i cap allà) i li van donar una beca per treballar a Sevilla a partir del Setembre del 2018. Jo no m'ho vaig pensar gaire, estava cansada d'haver d'agafar avions per veure'ns dos dies, de veure'ns menys del que voldria, d'haver de lluitar amb internet, l'Skype i els canvis horaris cada cop que volíem parlar una estona... així que tan bon punt li van confirmar la plaça, vaig decidir que passat l'estiu faria maletes i cap a Andalusia, així ho vaig fer, i aquí estic.
Sevilla és una ciutat molt guai i que heu de veure com a mínim un cop a la vida (Juliol/Agost no, que és un forn!) de veritat que és una passada!! En propers posts ja us en donaré més detalls perquè hi ha moltes coses per explicar!! 



Per ara ja us ha caigut prou xapa i us deixo respirar una mica fins la propera entrada, que espero que sigui ben aviat!!



diumenge, 17 de gener del 2016

Nutella Hipster Handmade! (O el que vindria a ser crema d'avellanes i cacau per untar)

Ciao!

Ja hem canviat d'any i he pensat que podria ser una bona excusa per actualitzar una mica el blog i, de pas, compartir amb vosaltres un dels propòsits que ja hem complert. No ens ho vam plantejar com un propòsit d'any nou, som més de començar a fer les coses quan ens les plantegem... però bé, us ho explico i així entendreu de què va la cosa!

De camí cap a Pongolàndia (la botiga de souvenirs) hi ha una botiga que es diu Lush, on hi fan sabons i cosmètics naturals, i cada cop que hi passo m'agrada agafar el catàleg per dos motius: per xafardejar i perquè fa molt bona olor. També té un tacte guai perquè està fet amb paper reciclat, però això ja és un motiu d'un caire més moderni. Doncs això, un dia de camí cap a la feina vaig agafar el catàleg nou del Lush, i com que tenia temps, vaig decidir mirar-me'l de pe a pa. Resulta que al principi, abans d'ensenyar tot el reguitzell de sabons i altres coses, hi ha articles que parlen que si de l'origen dels sabons, que si fan servir tals productes per fabricar-los, que si els jefes són molt guais... i en aquell número hi venia un article sobre les conseqüències de l'ús de l'oli de palma i els motius que els duien a no utilitzar-ne. Jo ja havia sentit alguna cosa i ja era una mica reticent a comprar productes que en duguin, però he de reconèixer que aquest article és el que m'ha fet prendre una decisió ferma d'evitar tant com pugui comprar productes que en portin.
Si escriviu "aceite de palma" al google podreu veure la quantitat de webs i blogs que expliquen les meravelles fatals que suposa el seu cultiu i consum, comparades amb les propietats no-dolentes (que tampoc vol dir que siguin bones) que aporta.
Ara, també us confesso que el que més m'ha fet decidir és que el cultiu d'aquestes plantes contribueix considerablement a la deforestació i a la destrucció d'hàbitats naturals entre d'altres el dels orangutans, que estan en perill d'extinció.

Us deixo un parell d'exemples aleatoris:



Primer problema: TOT porta oli de palma...! Sí gent, sí... la Nutella també. (cara de pena). Molt bé, no? La tarda abans havíem anat al súper i ens havíem comprat un pot de, ni més ni menys, 850g. de Nutella. Res, per fer el gordo les tardes de diumenge (i de la resta de dies) i tal. Minipunto pel palauet dels EE! En fi...

El pot ens el vam ventilar fent consciència a cada ganivetada que li clavavem, però què voleu que us digui, a mi m'agradava molt la Nutella (nivell fotre-se-la a cullerada limpia) fins que de pensar en els pobres orangutans em va començar a agradar bastant menys. Que sí, que si vaig per aquí també m'hauria d'anar pensant això de fer-me vegetariana, però vaig poc a poc que vull arribar lluny hehe!


Total, que amb tot el drama que el veto a la Nutella comporta (oju! que per drama el dels qui ho pateixen) vam decidir que fariem la nostra propia crema d'untar! Iuhuuu!! Allò de capgirar els problemes i convertir-los en una oportunitat, sabeu?

A Suïssa m'havia comprat un llibre de cuina molt molonguis (les fotos, l'edició i tal... allò que us deia de l'aire moderniqui) on hi venen tot tipus de receptes per convertir-se en un Neo-hippy de nivelazo. Per la nostra salvació i tranquilitat conté LA recepta! Llegida així per sobre no sembla complicada, i duta a la pràctica us asseguro que és un procediment ben senzill en el que s'embruta poca cosa. Ueeee!! Així que aquí us deixo amb la recepta i les fotos del procediment:

El llibre moderni.
Molt maca la foto. Nosaltres ho hem posat en un tupper, que fa més kitsch.
INGREDIENTS (una mica a ojímetro) per a uns 200g de crema:

-100g d'avellanes (si les compreu torrades us estalviareu torrar-les).
- 150g de xocolata (amb llet o negra, nosaltres hem fet una mica de poti-poti).
- 2 cullerades soperes d'oli de girasol.
- 1 cullerada sopera de sucre glas (o sucre normal triturat) totalment OPCIONAL.
- 1 pessic de sal.


PROCEDIMENT:

1. Preparar els ingredients per veure que no fa falta res que no es tingui.

2. Triturar el sucre en cas que no es tingui sucre glas i es faci servir sucre normal. És important de cara a la textura, ja que si deixem el sucre granulat es nota molt després.


3. Torrar les avellanes durant uns 10 minuts al forn a 180ºC, pelar-les i triturar-les amb la picadora.


Aquest és l'aspecte de les avellanes triturades.
4. Barrejar les avellanes, el sucre, una cullerada d'oli de girasol i la sal.

L'abans.
El després.
5. Desfer la xocolata al bany maria.
L'abans.
El després. (L'altre pot té aigua, i l'he posat per què el de la xocolata no tingués tanta llibertat de moviment)
6. Barrejar la xocolata amb la resta d'ingredients.



7. Tastar-ho i anar afegint ingredients per què s'adapti al gust que volíem donar-li. Nosaltres hi hem afegit més xocolata.


8. Posar-ho en un recipient i guardar-ho a la nevera. En principi aguanta com a màxim dues setmanes obert. També hi ha l'opció de posar-ho en un pot de vidre i fer el buit, així entenc que aguanta una mica més (abans d' ésser obert).


Ja heu vist que la cosa no té gaire complicació, i de veritat que queda molt bona! Així podem destinar les energies crítiques a la següent causa (o a la paciència que s'ha de tenir per trobar galetes sense oli de palma)

Pel que fa a la vida florentina tot segueix anant bé, sense gaire novetats. Bé, sí! Una d'important!! Els reis ens van portar un joc que és un puto vici: el CONCEPT. Us deixo amb la intriga fins a un futur post que entre pitos i flautes ja s'ha fet l'hora de sopar.

Una abraçada!

dissabte, 10 d’octubre del 2015

Au revoire Suisse, Ciao Firenze!

Hola a tothom!

Aquesta vegada tinc novetats importants per explicar i, ara sí, tinc el temps per fer-ho tranquil·lament.

Quan vaig tornar de vacances, a mitjans d’agost, vaig passar les dues últimes setmanes amb les nenes, a finals de mes va arribar la nova aupair, la Lídia, i ens vam passar una setmana juntes, fent-li tot el traspàs d’informació i de poders (i de briconsejos per sobreviure jijiji). Més o menys per aquelles dates també va arribar la nova aupair dels veïns, la Fàtima, així que vam fer bastantes coses les tres juntes, per tal que coneguessin una mica l’entorn i alguna gent i així els hi fos més fàcil arrencar amb l’aventura. Va ser una setmana molt activa però sobretot divertida, i m’ha agradat despedir-me d’aquest any així, sé que les nenes s’ho passaran genial i, a més, m’han quedat ganes de tornar a visitar-les, tant a les nenes com a les amigues que he fet tot aquest any.
L’estança al país, però, se’m va allargar una setmana més del previst: vaig estar aquesta setmana de més fent d’aupair del cosí de les nenes, en Quentin. Amb ell vam fer un munt de coses: vam passejar per la muntanya, vam anar a un spa... i l’últim dia vam anar a un parc on hi havia jocs inflables on vaig estar saltant i fent l’animal una bona estona. També hi havia un laberint... i en Quentin va decidir trobar la sortida corrent, cosa que va fer que el perdés de vista. Vaig estar vint minuts buscant-lo tota preocupada (i desorientada i perduda) perquè no el veia – i per què em vaig perdre per dins del laberint - , i al final el vaig trobar tant feliç jugant als inflables... en fi! Quin ensurt!! Només m’hauria faltat perdre el nen l’últim dia...!!
La despedida va ser una mica difícil perquè evidentment trobaré molt a faltar a les nenes i a son cosí, però també se m’ajuntaven les ganes de tornar a casa per estar amb la família i sobretot de començar l’aventura que m’esperava després!!

Com he explicat, l’aventura suïssa ja ha arribat al seu punt final però des de fa un unes setmanes ha començat la nova aventura: m’he traslladat a Florència!
Ja fa temps que amb en Jose havíem parlat d’anar a viure junts perquè això d’estar-nos veient cada mes i mig se’ns començava a fer massa costós a molts nivells (i sobretot perquè als dos ens venia molt de gust), així que ens vam posar a buscar un piset en aquesta ciutat tan bonica i aquí estem, en un estudi petit i acollidor en ple centre històric de la ciutat.

Aquesta vegada l’aventura era més aventurosa perquè no venia amb feina però això va durar ben poc. Al cap de tres o quatre dies de ser per aquí vaig trobar feina en una botiga de souvenirs. No és la feina de la meva vida ni molt menys, però té els seus punts, a part que és molt millor que passar-me el dia a casa! A la botiga hi practico idiomes, tot i que l’italià més aviat poc, però bé, per a practicar italià tinc els amics d’en Jose, i la veritat és que me’n surto prou bé. A Pongolàndia (que és un nom molt més descriptiu per a la botiga) hi venen turistes de tot arreu, també hi venen molts espanyols que se sorprenen que parli tan bé el castellà fins que els hi explico que vinc de la península i em donen conversa una estona, és agradable!
Ara ja fa gairebé un mes que estic per aquí i la veritat és que estic molt contenta d’haver pres aquesta decisió. Aquesta ciutat és preciosa, estic molt molt molt a gust compartint el dia a dia amb en Jose, i m’encanta sortir al carrer i gaudir d’aquest entorn tan espectacular!!!

A part de totes aquestes novetats, n’hi ha una que encara és més guai que totes les altres i és que ja ha nascut l’Agnès!!! Sóc tieta!!! La Rosa i en Xavi han tingut una nena preciosíssima fa quatre dies i jo estic més contenta que unes castanyoles!!

Bé, deixo el blog per avui! Espero anar tenint coses per explicar ben aviat, i si no dono senyals de vida és que tot va bé :)

Una abraçada!

Us deixo amb les fotos:


 
El pis  (el Loft) 
El Ponte Vecchio
Els llapis de pinotxo de la botiga. En veieu algun que estigui ben fet?
La botiga per fora
La botiga per dins  
Vaig baixar a Molins per votar (sí... i per celebrar la Festa Major!!!)
En Jose s'ho curra molt i em porta tuppers d'aquest nivell per dinar a la feina :)
I també ens fotem dinars d'aquest nivell a casa!
Mireu quina manopla pel forn més xula que tenim!!
S'ha menjat un peix!

diumenge, 23 d’agost del 2015

La recta final

És curiós com vola el temps; ja fa gairebé un any que em vaig instal·lar a Suïssa i, tot i que hi ha hagut moments, sobretot durant l'hivern, que se m'ha fet llarg, ara miro el que em queda i el que ha passat i ha estat com un obrir i tancar d'ulls.

Sóc conscient que he trigat molt a actualitzar el blog i que abans ho feia amb més freqüència, però he de dir al meu favor que no tinc gaire temps: fer una entrada en condicions en demana molt -unes 3 o 4 hores- i entre que he tingut feina del màster, que vaig cansada, i que també m'agrada parlar amb la meva gent per l'skype... aquí em teniu, a vint-i-dos d'agost, sis mesos i dos dies després de penjar l'última entrada, escrivint un nou post del blog. També vull dir que em fa moltissima il·lusió cada cop que la meva mare em diu "ah! m'he trobat a tal persona que m'ha preguntat com et va, i m'ha dit que li agrada molt llegir el teu blog, però que fa temps que no dius res!"; vaig començar aquest blog amb l'ànim que totes aquelles coses que em passen no es quedessin en l'oblit, com una mena de diari compartit amb tothom qui vulgui llegir-lo, i és bonic saber que aquestes experiències i l'esforç de deixar-les per escrit no només m'ho fan passar bé a mi sinó que també a altres persones. 

Dit això, us poso al dia (una mica)...

Primer de tot, per situar-vos, us he d'explicar que quan al gener vaig anar de viatge a Florència hi vaig anar per veure un amic, en Jose; amb ell ens vam conèixer a un curs d'anglès a Malta l'estiu del 2008 (també us he de dir que si voleu aprendre anglès, Malta no és el lloc més adequat. Això sí, és un país molt xulo!). Bé doncs això, vaig anar a Florència al gener i hi he tornat tres vegades més i no per què la ciutat sigui espectacular -que ho és- sino perquè des d'aquell viatge amb en Jose som companys de viatge, de camí i de vida :) Aquest canvi tan xulo és una de les causes que en aquests mesos m'hagi mogut bastant... el fet de viure a sis-cents kilòmetres de distància ens ha fet trobar-nos dues vegades a Milà, una a Berlín, tres a Florència, una a Suïssa i una altra a Molins. No em puc queixar!

A part de fer viatges també he rebut visites: al maig em va venir a veure la meva mare i al juny, els meus tiets.

Pel que fa a la vida d'au pair, segueix tot bé: les nenes segueixen sent una passada i em faig molts farts de riure amb elles. Resulta que s'estan quedant amb les paraules i les frases més Typical Eleneixon que els hi dic... i potser no hauria de ser així? Bé... per què us en feu una idea...

Frases Typical Eleneixon -imagineu-vos dues nenes perfil típic guiri dient les frases següents-:

- Esto quema un huevo!

- Porfa!!

- Vale!!

- Fiesta Locaaaaaa!!! (aquesta em fa gràcia en especial... hehehehe)

- Mixeta! (per cridar la gata dels veïns)

A part d'aquestes frases, un cap de setmana que vaig baixar a Molins, vaig tenir la genial idea d'agafar el cassette de "Los Manolos - Pasión condal" -el meu preferit de quan tenia 5 o 6 anys- per posar-lo al cotxe, i és que senyores i senyors el Polo només té reproductor de cassettes!! Vaig aprofitar per fer unes classes de moda vintage a les nenes, explicant-los què és una cinta de cassette, com funciona i que això només ho coneixem els que ja tenim una edat... la classe no va servir de gaire però ara les nenes, a part de ser fans dels Gipsy Kings, també són fans de Los Manolos, i això és una cosa que m'omple d'orgullo y satisfacción! 

Tornem al modo imaginació amb nenes guiris cantant això: Hace tanta calor (jo em tronxo).

El dia a dia amb les nenes, fins abans que comencessin les vacances d'estiu a principis de Juliol, ha estat bastant rutinari entre escola, activitats extraescolars, amics que venen a casa i elles que se'n van a casa dels amics. També he tingut la sort de conèixer més au pairs d'aquí del poble, i hem passat bones estones juntes, fent plans per què les nenes juguéssin juntes però també per esbargir-nos els caps de setmana.

A l'estiu he tingut tot un mes de vacances. A mitjans de Juny vaig marxar amb les nenes i el seu cosí cap a Cannes per acompanyar-les a casa dels avis, vaig passar-hi quatre dies de piscina, deures d'estiu i visites a la ciutat i als pobles veïns; després vaig passar dues setmanes a Molins que em van passar volant. Vaig sortir de festa i vaig poder veure la majoria de gent a qui tenia ganes de veure. També vaig aprofitar per anar a visitar l'Alba, que ara viu una mica lluny, amb el cotxe nou de la meva mare, i per estrenar-lo per todo lo alto el vaig ratllar... sí...! Ole jo! (també cal dir que és una ratllada petita i que segons la meva mare "no n'hi ha per tant", així que estic una mica més tranquila). El cap de setmana del mig de les vacances el vam passar a Palamós amb en Jose i ma mare, visca la família!, i després vam marxar tots dos junts cap a Florència, on vaig estar dues setmanes fent un curs d'italià. Ara ja puc dir que io parlo un po d'italiano :) - a part de recitar aquest anunci de Buitoni - 
Marxar de Florència em va costar, però no estava gens malament el pla que tenia pel cap de setmana: dissabte vaig agafar un avió Pisa - París, em vaig passar la tarda voltant per la ciutat de l'amor (gaudint de l'amor propi) i vaig passar la nit en un hostal a Montmartre... dormir no vaig dormir gaire perquè al llit de sobre meu hi dormia un Japonès fiestero que es va passar tota la nit fent soroll: primer va entrar a l'habitació a quarts d'una cridant "arigatoooooo", per desfer-se la bossa va fer un munt de soroll, després per fer-se el llit, a les cinc el van trucar per telèfon i no el va apagar fins que no va parar de sonar, i durant la poca nit que quedava després de tot això... RONCANT!!! Mare meva... cada cop que em despertava, em posava a pensar en la meva venjança l'endemà pel matí quan em sonés l'alarma a dos quarts de vuit, però resulta que se'm va avançar i a les set li va sonar la seva (una bona estona). Total que a dos quarts de nou vaig marxar cap a la Gare du Nord tota morta de son per agafar un tren que al cap de tres hores em deixaria en un poblet del Pas de Calais al costat de la platja. Allà m'esperaven les nenes amb els altres avis i els altres cosins (una família molt acollidora, tot s'ha de dir!) i el dilluns ben d'hora ben d'hora vam tornar cap a Suïssa per acabar de passar l'última setmana abans de començar l'escola.

Ara que ja us he posat al dia de tot plegat, venen les fotos (que no estan per ordre):

Aquí teniu les artistes de la pel·lícula en plena acció: són unes cracks!
Amb en Jose, tot prenent un gelat deliciós a Florència.
Sortida a Gruyères i a la fàbrica de xocolata Cailler amb bona companyia.
Gruyères des de l'entrada.
A la fàbrica de Cailler, al final de la visita, hi ha barra lliure per provar els bombons que fabriquen... em vaig posar fina!! 
Final de curs del curs de francès, amb la Hayley i la Lu. Ens vam marcar un bon festival!
Celebrant l'aniversari de la Jeni.
Sortida a Annecy (França). Tot i el nom de la gelateria, els gelats no en tenien cap de pèl!
Tipica foto a Annecy. 
Sortida al Jungfraujoch, l'estació de tren més alta d'Europa. A baix 33ºC, a dalt de tot, -3ºC. Un dia de contrastos tèrmics i de moltes hores de tren que van valer molt la pena. De fons, la glacera Aletsch.
Il Duomo de Milano. En aquestes escales hi ha una part important de la nostra història amb en Jose. 
Amb el grup de dones espanyoles a Suïssa vam fer una trobada molt productiva i didàctica a Zürich, una ciutat on només hi he passat un dia però el poc tros que n'he vist és ben bonic!
Posta de sol als Alps tornant de Friburg.
Nyon des del vaixell, camí d'Yvoire. 
Berna, el pont i el riu.
Berna, el parlament.
També vaig anar a visitar el Parlament Europeu i aquell sostre tan polèmic per la morterada que va costar. Sí que sembla que el podria haver fet una classe de P4, però és hipnòtic, si mai passeu per Ginebra és una visita que us recomano molt fer!
A principis d'estiu es poden anar a collir maduixes en plan self-service pagant a la sortida del camp (i menjar-ne unes quantes mentres les culls).
Un dia que van venir uns amics de les nenes a casa em vaig inspirar i vaig fer aquest pastís de colors per berenar.
A Cannes, practicant la baixada de les escales encatifades per quan em toqui anar a buscar el premi.