Canvis tercera i última part

L'últim canvi al que volia fer una menció especial abans de donar pas a les entrades dels viatges, és a l'estat civil, sí: estem casats!

Ja fa gairebé dos anys que vam casar-nos i encara se'm fa estrany dir que el Jose és el meu marit i sentir-lo dir "she is my wife". Em sembla com si parléssim d'algú altre. De fet, diria que la única cosa que ha canviat és que, des d'aleshores, porto dos anells (el de prova i el de debò) a l'anular de la mà esquerra i jo mai havia dut un anell posat més de quatre hores seguides. Cada vegada que surt el tema del casament, ens mirem i ens diem "ei, és que estem casats eh!" i somriem. 

D'anells en tenim dos perquè no teníem molt clar que volguéssim aliances ja que cap dels dos estava acostumat a dur anells, així que ens vam comprar uns anells de la fira per provar i mira tu, ara els duem tots dos! No us imagineu una pel·lícula de "pedida de mano" al darrere d'això perquè no n'hi va haver cap, a mi em fan una vergonya monumental aquestes coses i, a més, per molt romàntica que pugui semblar una escena d'aquest tipus, penso que casar-se és una cosa que s'ha de parlar i decidir entre els dos, i no un "arranque" de romanticitat. 

Els preparatius i les decisions, en canvi, sí que van ser una pel·li perquè sempre hi ha qui creu que no en saps prou i que has de fer les coses d'una altra manera perquè no es fan així (quant de mal han fet els bodorrios jajaja), i nosaltres teníem molt clar què volíem i què no, i com ho volíem. Al final va sortir tot bé, a la nostra manera, i tenim un bon record d'aquell dia (l'equip pro-bodorrio, també).

Celebrant-ho fort a La Cuquera.

El casament civil va ser al pati de Ca n'Ametller i va ser molt bonic, ens van preparar un joc de preguntes, ens van llegir escrits, nosaltres ens vam llegir unes paraules l'un a l'altre i el Carles (l'amic i regidor que ens va casar) enlloc de dir allò de "en la riquesa i en la pobresa, etc., i fins que la mort us separi" ens va llegir un fragment de la declaració dels drets humans. Per sort, tot i ser una tarda de finals de Juliol, com que feia ombra, no va fer una calor excessiva. El convit el vam fer a la terrassa de La Cuquera i el menjar estava boníssim!!

Els ninos del pastís eren dos Playmobils que encara ronden per casa (ens vam saltar la tradició de regalar-los) i el ram de flors li vaig regalar a la meva dama d'honor, la Isabel que tenia 5 o 6 anys aleshores, i que em va estar preguntant des que vam sortir de Ca n'Ametller que què en faria. Em va fer molta il·lusió donar-li perquè sabia que li feia molta il·lusió a ella també. Es va estar passejant amb el ram fins dos o tres dies després, que per coses de la natura ja s'havia fet malbé.

El modelito

Una de les coses que més orgullosa em fa sentir és que el vestit me'l vaig fer jo mateixa. Vaig anar un dia a emprovar-me vestits a una botiga a no sé on (poc convençuda també he de reconèixer)... i vistos els preus i el que hi havia, vaig veure claríssim que no em gastaria tants diners en una cosa que ni m'agradava ni em serviria cap altre dia. A més estava anant a classes de costura i quan una està motivada...!!! És un vestit de dues peces per poder aprofitar-lo més, sobretot la camisa, que amb un pantaló també pot quedar bé, però des que va tornar de la tintoreria no ha sortit més de l'armari! Les sabates sí que les he aprofitat, de fet encara les faig servir, les tinc fetes caldo!! Però és que si una altra cosa tenia clara era que no em compraria unes sabates incòmodes i inútils més enllà del dia D. Primer volia unes vambes però no en trobava caps que em fessin el pes, així que finalment em vaig decidir per unes sandàlies Birkenstock, que ja sé que em van bé i que les faig servir.

Una de les il·lustracions dels imants (òbviament anaven sense marca d'aigua hehehe).

També teníem molt clar que no volíem donar cap "pongo" de record, així que després de molta pluja d'idees, vam decidir fer uns imants per la nevera que no ocupen gaire espai. Els dibuixos ens els va fer l'Helena (sí, la dels Gossitos)! També vam regalar una bosseta d'ametlles garrapinyades que l'espai que ocupen és relatiu, van volar!!

Quan vam acabar de sopar, vèiem que hi havia moviment però no enteníem què passava, fins que ens van fer baixar a la sala de sota la terrassa on havien muntat un projector per ensenyar-nos el nostre regal... ens havien fet un vídeo versionant la cançó "Al mar" de Manel --> "Amar". Genial!!!!! 

La festa es va allargar bastant, sí, va haver-hi conga!! I el viatge... us l'explico en properes entrades!!!