The N. Lights

Com ja vaig deixar anar a l’últim post, he passat uns dies fora. No tots els que he estat sense escriure però seguim sense internet a casa amb la qual cosa em costa més trobar temps per fer un post. Finalment he decidit fer-lo al word i ja el penjaré quan pugui, perquè si vaig esperant potser acabo fent un post més que etern.

Dijous de la setmana passada, la Isa tenia entrenament i la vaig acompanyar; mentre ella entrenava vaig decidir anar a l’estació per reservar un llit al tren, com que divendres havia d’aguantar tot el dia, volia arribar descansada a Rovaniemi. També tenia la intenció de reservar un llit per la tornada però cada reserva em costava trenta-sis euros, amb la qual cosa, quan vaig veure el preu, vaig necessitar deu minuts per recuperar-me de l’ensurt i decidir que la tornada la faria en una butaca, que em costava un parell d’euros la reserva. També vaig aprofitar l’estona per anar a comprar algunes coses al supermercat per sobreviure les tretze hores de tren que m’esperaven. Em vaig comprar un paquet de galetes de l’estil Príncipe, una bossa d’ous petits de xocolata (ja que no tenia mona) i una bossa de patates. A casa m’havia deixat preparats un parell d’entrepans, un de formatge i un de fuet, i una ampolla d’aigua. Quan vam arribar a casa ja havia arribat tothom, i l’Altti estava més feliç que unes castanyoles amb les seves bambes noves de llums del “Piderman (Spiderman)” com li diu ell, no parava de picar de peus i “kato Elena, kato!!” (mira Elena, mira!) és genial, em tronxo de riure quan fa això. Jo estava ultra nerviosa pel meu viatge: era la primera vegada que feia servir un bitllet d’Interrail, que anava de couchsurfing (més endavant ho explico) i estava a punt de visitar la Lapònia finlandesa. Quan va ser l’hora, en Markus i l’Altti es van enfilar a la furgo i em van acompanyar a l’estació de tren, em van desitjar un bon cap de setmana, i jo vaig pujar cap a l’andana. Vaig agafar un primer tren fins a Riihimäki i allà vaig haver-me d’esperar una mitja hora a que arribés el tren guai. 

La meva llitera estava a la primera habitació que et trobaves just a l’entrada, i també estava al primer vagó del tren. Hi havia wifi, endolls, despertador i una companya d’habitació que estava llegint molt concentrada. Primer de tot vaig tenir problemes per poder obrir la porta... no sabia quin botó havia de prémer fins que vaig aconseguir-ho màgicament. Vaig intentar establir una mica de conversa amb la noia (val, estava tan nerviosa i emocionada que no sé ni què li vaig dir, només sé que vaig fer una parrafada d’aquestes que et deixen sense aire) però ellà em va fer que sí amb el cap i va seguir llegint... Jo em vaig enfilar a la llitera, vaig encendre el wifi del mòbil i au, a passar les dotze hores. Vaig dormir super bé, i em vaig despertar a quarts de set del matí amb un paisatge ben nevat a la finestra. Mentre m’estava rentant les dents i la cara vaig notar que es parava el tren; segons el meu rellotge encara faltava una estona per arribar a Rovaniemi... però vaig sortir ràpid del lavabo i sí, havíem arribat vint minuts abans d’hora. A mi se’m sortia el cor per la boca entre l’ensurt i l’emoció d’haver arribat. A l’estació em va venir a buscar l’Aksu, el noi que em deixava el seu sofà per dormir (això és el couchsurfing: algú et deixa el seu sofà per dormir i així no has de pagar hotel i coneixes algú de la zona que et pot explicar molt millor que qualsevol guia el què hi ha i com s’hi viu). A fora queia aiguaneu i el dia era una mica gris, tot i això, a la tarda el dia es va aixecar i vaig tenir un cap de setmana amb un sol espatarrant. Vam anar cap al seu pis, que quedava a uns cinc minuts de l’estació i ens vam passar tot el dia explicant-nos la vida. Com que ell ja està acostumat a tenir turistes per casa, tenia tot de llibrets i tríptics sobre la ciutat i les activitats que s’hi podien fer, i m’ho vaig estar mirant. Després vam sortir a fer un cafè i unes pastes i vam anar a buscar un amic seu molt hippi.

Ells es van anar a banyar al llac, que encara estava gelat, i jo m’ho mirava des de dins del meu anorac. També hi havia les típiques senyores grans amb el seu gorro de llana, guants i mitjons de neoprè i bikini que es feien el seu banyet rejuvenidor com si estiguessin en una piscina d’aigua calenta. Al cap d’una estona va aparèixer un altre amic amb el cotxe i vam tornar a casa d’aquests amics a buscar ampolles: ens n’anàvem d’excursió al bosc a buscar aigua d’un lloc que brollava de sota terra. Per arribar-hi vam creuar un bosc que encara tenia molta neu, en algun moment se’m va enfonsar el peu i m’arribava fins el genoll, així que havia d’anar amb bastant de compte perquè duia texans i les botes de muntanya, i se’m van mullar una mica els mitjons. El lloc de la font era genial, molt tranquil i molt bonic, i hi vam estar una bona estona perquè agafen prou aigua com per què els hi duri uns tres o quatre dies. A mitja tarda ja vam tornar cadascú a casa seva i l’Aksu va preparar una sopa per sopar. Em va preguntar si m’agradava el picant, i li vaig dir que una mica sí, conseqüències d’haver viscut a Mèxic, i li va posar xili a la sopa... jo vaig provar la primera cullerada i vaig celebrar sant Jordi abans d’hora... em pensava que em sortia foc per la boca! Ell anava dient que no n’hi havia per tant fins que a la quarta cullerada em va dir que tenia raó. Jo me n’enfotia i li deia que em sentia com si fos la Pamela Anderson, amb els morros inflats, i ens vam estar partint de riure una bona estona. Vam estar xerrant fins quarts d’onze de la nit, i em va estar explicant com n’és de dur l’hivern Lapó, vam parlar de viatges que havíem fet, dels que teníem pendents i vam veure que tenim una manera semblant de veure la vida; jo també volia intentar veure aurores boreals, però la veritat és que estava tant cansada que em vaig quedar adormida en tres segons. Pel matí em vaig despertar a quarts de nou i vaig esmorzar i fer temps fins que es va despertar l’Aksu, que es va despertar quan els veïns van encendre la música a tot drap (cosa que vaig veure que és habitual). Dissabte vaig passar el matí a Santa Claus Village, el poble on viu el Pare Noel. Estava farcit d’espanyols (alguns dels quals una mica estil garrulillo) , fins i tot el noi del punt d’informació ho era! Li vaig demanar un plànol i me’l va oferir en Català! Em va fer molta il·lusió. La veritat és que a mi mai m’ha fet gaire gràcia el Pare Noel, suposo que perquè jo sóc més dels reis mags, però estar a la seva terra m’ho feia viure d’una altra manera, i la veritat és que era molt emocionant estar en aquell lloc. El primer que vaig fer va ser anar a visitar les seves oficines, un lloc que em va recordar a l’aeromàgic del Tibidabo, i a mig circuit vaig conèixer el Pare Noel en persona!! S’ho tenen molt ben muntat: fas una miqueta de cua i et rep un elf. Em va preguntar d’on venia i li vaig dir Catalonia. Em va fer una cara que no vaig saber interpretar, i just en el moment en que, amb resignació, li anava a dir “Spain” em va tallar i em va dir: “Ooooh! Bon diaaaa!” Jo estava al·lucinant! Aquella frase encara em va fer que la situació fos més màgica, i just al cap d’un segon vaig seure al costat del Pare Noel, que em parlava en un castellà sud americà molt sexi. La història és que t’asseus allà, et diu quatre tonteries (que ni escoltes perquè l’emoció et desborda) i de mentres, l’elf et tira quatre fotos. Tot això també ho graven en vídeo (i jo suposo que hi deu haver vídeos de nens petits que deuen ser bonissims), i quan surts de la sala per l’altra porta hi ha un altre elf que te les intenta vendre al mòdic preu de vint-i-cinc euros una foto (evidentment, si volies el vídeo i les altres tres fotos podies arribar a pagar uns cent i pico d’euros). Jo li vaig preguntar que si no hi havia res més assequible i quan li vaig dir que no la volia, em va dir, simpàticament (i amb cara de sí, és una clatellada que flipes), que com a mínim el record és gratuït i el tindré per sempre. Quan has visitat les oficines, l’altra part que queda és anar a l’oficina de correus i enviar un parell de postals a casa. Quan vaig anar a pagar, resulta que la noia que em va atendre era catalana. Amb tot plegat semblava que no hagués marxat de casa! Després vaig anar a fer-me la foto de rigor a la línia que marca el cercle polar àrtic i em vaig passar un parell d’hores visitant les deu botigues de souvenirs (cars) que hi ha. Em vaig comprar uns guants –que em feien falta- molt xulos. La resta també em queda de record gratuït heheheh.

La parada del bus

El plànol en català.

A punt d'entrar a les oficines del Pare Noel.

Els rens! Però no hi havia en Rudolph oooohhh!!

L'oficina de correus.

Els meus peus trepitjant la línia del cercle polar àrtic. 

Col·laborant amb la bufanda més llarga del món.

Les oficines del Pare Noel per fora.

Vaig tornar cap a Rovaniemi i vaig estar passejant pel centre comercial per tenir una mica de wifi i dir a la família que estava viva, també vaig aprofitar per anar a fer fotos del parc dels Angry Birds i per veure el riu.

El riu.

Aleshores l’Aksu em va passar a recollir i em va dur a casa perquè les claus se les havien quedat unes noies gregues que havien arribat mentre jo era a can Santa. Al cap d’una estona van arribar i ens vam presentar. La Iro i la Dionisia, unes noies genials. Resulta que una d’elles coneix a una noia malaguenya que jo vaig conèixer aquí a Lahti, és tan divertit quan veus que el món és un mocador! Van preparar verdures saltejades per sopar i va arribar l’Aksu; al vespre ens vam quedar a casa fent unes cerveses, i vam riure molt. Xerrant i rient es van acabar fent quarts de quatre de la matinada. Voliem intentar veure aurores boreals i anàvem traient el cap pel balcó, i al final, ja fèiem broma dient que podíem dir que havíem vist les N. Lights (en anglès es diuen Northern Lights), però en aquest cas, la N. no era de Northern, sinó de Neighbours (veïns). A les tres vam veure que començava a sortir el sol i vam ser consients que no podríem veure cap aurora, però ens ho havíem passat tan bé esperant-les que ens era una mica igual ja. Al matí elles van anar a veure el Santa’s Village i jo vaig anar a visitar els museus de Rovaniemi: l’Arctikum, que t’explica la vida i la història de Lapònia, i el Pilke, una mena de museu interactiu amb jocs i tal, però que em va costar una mica d’entendre que s’havia de fer a cada lloc perquè l’explicació en anglès era una mica enrebessada.

Evolució de les ulleres de sol.

Després del repertori de fotos vaig veure que no es podien fer... L'ós aquest realment feia una miqueta de pena però impressionava... em van dir que no eren animals de veritat però jo no ho acabo de tenir gaire clar...

Un alci, fa com dos meetres d'alçada, per flipar!

Museu Pilke vist des de dalt.

Enfilada a un quad enorme del Pilke.

Aquí es pot veure com n'eren de grans aquestes màquines, com a referència hi ha el senyor que era més o menys com jo d'alt.

Evidentment també em vaig enfilar a la màquina excavadora enorme.

A la tarda vaig tornar cap a casa on m’estaven esperant les altres noies i vam sopar pasta amb verdures. Ens vam posar a descansar i cap a les vuit vaig marxar cap a l’estació on havia d’agafar el tren de tornada. A l’hora de despedir-nos ens vam coincidir amb que teníem la sensació com si ens coneguéssim de tota la vida (tant amb les gregues com amb l’Aksu) i allò semblava una de les despedides del Gran Hermano: ells al passadís i jo marxant per la porta. He tornat de Rovaniemi amb tota una llista de les coses que he de visitar quan vagi a Grècia!

El viatge de tornada el vaig fer asseguda en una butaca en un vagó dels vells: allò semblava el tercer món: ni wifi, ni endolls, ni llum apagat ni res! Estavem tots mig cargolats intentant encabir-nos en un parell de seients, amb la cara tapada, les sabates tretes i dormint a estones. Jo em partia de riure interiorment pensant que semblava el vagó dels sensesostre... cap a les deu del matí de l’endemà vaig arribar a casa, i vam anar a fer un tomb els nens amb bici i els grans a peu. La Isa havia preparat un Snack que ens vam menjar a mig camí. Vam dinar i jo vaig fer una migdiada de dues hores perquè no podia amb la meva ànima. A la tarda vaig estar a fora jugant, perquè feia molt bon temps.

En Lastu també pren el sol.

El dimarts va ser un dia ben normal, però jo estava molt feliç de la vida recordant el viatge que havia fet el cap de setmana. També feia molt bon temps i vaig estar prenent el sol una bona estona a fora, amb el bikini posat! Ha arribat l’estiu!! Estavem a disset graus i jo ja desitjava tenir una piscina perquè em moria de calor. La Isa va tornar a tenir entrenament al lloc aquell que està tan lluny, però com que hi ha wifi em vaig endur l’ordinador (a casa seguim sense internet). Per sopar vam tenir un peix que havia pescat l’avi i que estava molt bo, però també tenia una pila d’espines i jo em vaig passar com mitja hora (de rellotge) intentant treure-les totes mentre en Markus em deia que si volia que em fes una foto per penjar-la al blog. Suposo que ells hi estan més acostumats i per això van més ràpids.

Dimecres em vaig llevar cansada, així que vaig passar-me mig matí descansant i també vaig haver d’anar al supermercat. A la tarda, mentre la Isa entrenava a Cuenca, vaig aprofitar per fer Skypes des del cotxe. El vigilant del poliesportiu m’anava mirant amb cares estranyes fins que va veure que no estava parlant sola. Quan vam arribar de l’entrenament, jo vaig marxar cap a Mokkula, on m’esperava el grup d’espanyols per fer una barbacoa. M’hi vaig poder quedar poca estona, i ara tota la roba em fa una pudor a fum que no vegis, tot i que l’he ventilada, però va ser molt guai, vam fer una foguera al costat del llac i vam estar xerrant i rient tota l’estona. Vaig arribar a casa a dos quarts de deu i ja hi havia una quietud i un silenci sepulcrals així que no em va quedar altre remei que posar-me a dormir.

Ahir va tocar fer neteja i m’ho vaig prendre amb calma, cosa que vol dir que m’hi vaig passar mig matí, i tot i que estàvem a nou graus, com que fa sol, això vol dir que ja és estiu, i vaig estar prenent el sol al balcó una bona estona, també hi vaig dinar, i en Lastu em va estar fent companyia. Vaig veure una llebre saltant pel camp i em vaig sentir com si estigués a can Teletubbie.

Es pot observar la llebre entre els dos primers arbres del costat de casa.

A la tarda va haver-hi entrenament a Cuenca però no m’arribava el wifi al cotxe, i després d’estar maleïnt el món durant una estona, me’n vaig anar a caminar. Resulta que a Pajulahti, el lloc aquest, hi ha un llac, i és una passada! Entre que feia bon dia i que el lloc és preciós, vaig fer la tira de fotos.

I ja som divendres! I tornem a estar a uns deu graus. Estic escrivint asseguda a fora mentre prenc el sol en tirants: quin luxe! S’està super bé! (I estaria molt tranquil·la si no fos per què tinc un abellot que cada deu minuts em ve a saludar...).

Espero poder penjar aquest post avui...!

Una abraçada!

Moi moi!

P.D.: A can Pare Noel els lavabos (on hi ha el vater) tenen mirall... hehehe!

El noi-formatge

Dilluns passat la Isa va entrenar a un lloc nou que queda una mica apartat de la ciutat, per no dir que queda cap a Cuenca. Diguem que el pavelló queda així al mig del no-res però al costat d’un llac, que no vaig visitar perquè feia un dia bastant gris. A més, havia d’anar a córrer, que la setmana anterior no hi havia anat perquè em molestaven els genolls. Com que no coneixia el camí, la Sari també es va apuntar a l’excursió per ensenyar-me’l, i ella va anar a caminar.

Al vespre, quan ja érem a casa em vaig posar a fer feina del màster i, de cop, va començar a anar malament internet fins que... pluf! El mòdem va dir que volia unes vacances. El vam poder connectar el temps just perquè pogués avisar a la meva mare que em quedava sense internet i des d’aleshores només tinc internet vegades comptades, quan em comparteixen el wifi des del mòbil els de casa o quan estic en llocs públics. Al cap d’una estona, em vaig posar a preparar-me l’snack de la nit: pa amb formatge, i no sé en què deuria pensar mentre tallava el formatge, que el vaig agafar malament, se’m va escapar el tallador i em vaig fer un bon tall al dit gros de la ma esquerra. El Markus em va portar una tireta del Bob Esponja i em va explicar que l’Altti el coneixia com Bob el noi formatge (que en finès és una paraula semblant a juustopoika), no va ser fins l’endemà que li estava comentant això a la Sari que vaig caure en que m’havia tallat el dit mentre tallava formatge i tenia una tireta del noi-formatge heheh! A la nit, abans de dormir, normalment miro algun capítol d’alguna sèrie, però com que no tenia internet vaig anar a dormir ben d’hora, a quarts de deu ja havia canviat de dimensió.

Dimarts l’Altti encara tenia febre i es va quedar a casa. Va estar mirant pelis, que per sort li agraden pelis que a mi també m’agraden, d’aquestes d’animació de Disney: Bee Moovie, Madagascar, Shrek... però mentre ell mirava les pelis jo seguia fent un treball del màster que se m’està fent llarg i pesat. A mig matí el Markus va portar l’Altti al metge i jo em vaig posar a fer dinar per tots: un risotto que em va quedar extremadament bo! Com que a quarts de dotze encara no havia arribat ningú i jo tenia gana, em vaig posar a dinar i després a fer la migdiada, perquè tot i haver dormit prou hores, havia tingut malsons i tenia son. Em vaig despertar al cap d’una hora i mitja i vaig veure que el Markus treia el cap per la porta de la meva habitació perquè estaven preocupats, es pensaven que no hi era, que havia anat a córrer i que no havia tornat! I jo dormint... hehehe!

L’entrenament de la Isa va tornar a ser al pavelló de Cuenca, i a més es va posar a ploure... el bar estava tancat i em vaig quedar esperant a dins del vestuari, per sort, només tenia una hora d’entrenament. Remenant el mòbil vaig veure que hi arribava una xarxa wifi del pavelló a la qual vaig posar una clau una mica a l’atzar i la vaig encertar, així que com a mínim vaig poder estar remenant internet una estona. Quan vam arribar a casa vaig preparar el sopar: salsitxes amb salsa marró i patates bullides, i després vaig estar jugant al pati amb la Isa a fer bombolles i petar-les. A la nit em feia mandra anar a dormir tan d’hora i vaig voler jugar una estoneta al Solitario, una estoneta que va acabar sent una hora... quin vici que és aquest joc! (he decidit no jugar-hi més hehehe).

No sé si és que estic nerviosa per aquestes setmanes que venen (que ja anireu llegint tot el que faré) però la nit de dimarts vaig tornar a tenir malsons, així que altra vegada vaig descansar poc. Pel matí em van deixar una mica de wifi i vaig aprofitar per trucar els avis, que sempre va bé sentir que es troben bé, i vaig seguir fent el mega treball pesat de la uni. L’Altti es va passar tota l’estona dient-me “kato Elena, kato” (mira Elena, mira) i m’ensenyava qualsevol cosa que tingués a ma, així m’alegrava una mica l’avorriment que duia jo a sobre pel treball.

Aquest cop, l’entrenament de la Isa va tornar a ser a un dels llocs de sempre, però vam arribar i les altres noies ja estaven a la pista, jo no entenia res, i la Isa m’acusava d’haver-me adormit! Jo no sabia com explicar-li que a mi m’havien dit aquella hora i que jo tampoc ho entenia... vaig enviar un missatge als pares explicant la situació mentre tornàvem cap al cotxe, la Isa estava bastant enfadada i volia anar cap a casa... però el Markus em va dir que les altres noies hi havien anat abans perquè hi havia temps extra d’entrenament, i li vaig passar el telèfon a la Isa perquè li expliqués a ella, així que vam tornar a agafar els trastos i cap a la pista! Després tenia dansa a l’altra punta de la ciutat, al cap de deu minuts de plegar (això de dansa també ho fan amb el patinatge, forma part del pack) i em vaig perdre una mica amb el cotxe... jo el camí me’l sabia per fer-lo caminant i com que no tots els carrers són de doble direcció doncs em vaig fer un petit embolic. Per sort no vam arribar més de cinc o sis minuts tard. Vaig aprofitar aquella hora per anar a menjar un tall de pastís al Kahvila Kariranta, que feia dies que no hi anava, però el pastís que vaig triar tampoc era res de l’altre món. Quan vam arribar a casa el sopar ja era apunt: amanida d’arròs amb salmó, vaig sopar ràpid i vaig tornar cap a Lahti amb el bus, cap a l’international club. Vaig estar xerrant amb la gent d’allà, hi estic molt a gust, així que encara que sigui per estar-hi només una hora, m’agrada treure-hi el cap. Vaig arribar a casa a dos quarts de deu i ja hi havia un silenci sepulcral, així que jo també em vaig posar a dormir. Això sí, abans d’anar a dormir vaig fer-me la llista de tot el que havia de posar a la maleta perquè aquesta nit marxo cap a... Rovaniemi!

Avui m’he llevat molt descansada i de bon matí ja m’he fet la bossa. Sorprenentment he pogut posar tot el que em volia endur repartit entre la motxilla petita i una bossa de roba, així que espero no estar-me oblidant res... I ara estic mirant Madagascar amb l’Altti mentre escric aquest post.

Ah sí, a l’Altti li han comprat una flauta... i estic maleint la persona que va decidir que les flautes serien un instrument barato. Ja podrien haver-li comprat una ximbomba o alguna cosa més silenciosa!

Hem arribat al moment de les curiositats:

-    - Ja no arribem a estar a zero graus (però no passem dels nou) i he vist gent amb jaqueta texana, gent amb el plumó –jo vaig amb l’anorac- i, atenció, una noia amb samarreta de tirants.

-       - La gent d’aquest país té el costum de, de tant en tant, parlar mentre agafa aire; a mi em fan molta gràcia, tot i que si ho sentís a certa hora de la nit amb tot a les fosques em cagaria una mica.

    Per cert! Ahir, mentre feia camí cap a buscar el bus vaig veure que tinc una botiga d'estètica a Lahti!!

La N del final és perquè el nom està declinat, i vol dir "de l'Elena".

El llac ja no està gelat, ara està ple de gavines.

Primera síndria de la temporada!

Entre calçots i polques

Vaja! Aquesta vegada sí que m'he arrepenjat una mica massa a fer el post i tinc una pila de coses per explicar - explicaré només les més destacades, va! -  així que poseu-vos còmodes perquè potser s'allarga la cosa :) tampoc hi ha gaires fotos... ooh! sorry!

Pel que fa a dilluns passat... bé, doncs suposo que no dauria passar gaire cosa en especial, i si va passar alguna cosa especial em vaig oblidar d'apuntar-m'ho... i no me'n recordo! Hehehe... comencem bé! Però suposo que dimarts em vaig adonar que no me'n recordaria de gaire res i que era probable que trigués encara uns quants dies a fer un post, així que vaig desenfundar les notes del telèfon i vaig començar a apuntar cada petit detall del que vaig fer com que vaig anar al supermercat i només vaig estar-hi tres quarts d'hora, a diferència de la resta de vegades que hi vaig que com a mínim hi estic dues hores, que vam dinar a un quart de cinc de la tarda, o que a la nit els nens volien jugar amb el meu ordinador però no tenia gaire cobertura d'internet, així que es van cansar ben ràpid d'esperar deu minuts a que es carregués cada joc. També va haver-hi anècdotes divertides: mentre dinavem, l'Altti va transformar-se en un personatge màgic i em va congelar amb els seus poders, jo em vaig quedar super quieta (durant una estona) i ell dinava i s'anava girant, intentant dissimular - amb la qual cosa li quedava cara de boig - per no perdre'm de vista i que no em mogués. Per la tarda vaig estar jugant a fora amb la Isa a fer jocs de punteria inventats per ella; mentre m'esperava a que dibuixés les dianes pertinents a terra em vaig posar a fer malabars amb les dues pomes i la pera de cuineta (sí, feiem punteria amb això) i quan em va veure, va flipar, com si jo fos una gran estrella del circ. Aleshores ella es va posar a fer màgia fent desaparèixer diferents objectes. En realitat se'ls amagava a la màniga i els deixava en un altre lloc, però ho dissimulava super bé i jo li seguia la corrent. Quan ens vam cansar del mode circ vam començar a jugar al pilla-pilla (aquí li diem "Heipa!") que va acabar derivant en que la Isa em tirava - sense mala llet eh! - uns cons petits que tenen aquí per jugar.

El dimecres, quan em vaig llevar, vaig veure que els pares no eren a casa, cosa amb la que encara no m'havia trobat mai. Normalment quan desperto els nens, la Isa es lleva i ja fa ella sola, però l'Altti comença a cridar els pares i hi va un dels dos a acabar-lo de despertar, així que el fet que no hi fos cap dels dos a casa podia acabar derivant a un drama digne de telenovela... però no n'hi va haver per tant per què la Isa em va donar un bon cop de mà. Vaig anar a despertar l'Altti i es va posar a cridar "aiskaaaaaa (mare)", "iskäääää (pare), però evidentment no va aparèixer cap dels dos... i jo no sabia com dir-li que no hi eren. Quan ja portava uns minuts així va aparèixer la Isa per la porta i em suposo que li va explicar que els pares no hi eren i que s'havia de llevar per anar a l'escola (aquesta és la versió que m'he montat jo), però l'Altti no hi estava gaire conforme i es va posar a plorar. Aleshores el vaig agafar a coll com vaig poder -no volia sortir del llit- i el vaig dur al menjador per vestir-lo. Altra vegada sort que la Isa em va ajudar, perquè no hi havia manera de posar-li la samarreta i a mi se m'acabaven les idees. A més entenia perfectament el que li passava, però aquesta és una de les barreres de no conèixer l'idioma, que de vegades es fa molt difícil poder transmetre el que t'agradaria dir. Finalment els hi vaig preparar l'esmorzar i se'l van menjar mentre miraven un capítol de les Tortugues Ninja, i quan ja estaven a punt per anar-se a rentar les dents va arribar la Sari, que havia anat a fer un volt amb en Lastu. Aleshores es van posar la roba d'abric i vam marxar cap a l'escola. La resta del matí va ser molt tranquil fent la feina de casa i del màster.

A la tarda, mentre la Isa estava entrenant, vaig anar a l'estació de tren per comprar-me el bitllet d'Interrail que necessito per setmana santa. Em van demanar el passaport i les dades i van estar benbé tres quarts d'hora tocant botonets de l'ordinador... La dona m'anava fent preguntes i jo pensava que m'acabaria dient que no em podia vendre el bitllet per qualsevol motiu burocràtic tipo que em faltava algun permís o que era il·legal o que estava acusada d'assassinat... fins que finalment em va dir que no me'l podia vendre perquè s'havia espatllat el sistema. Em va demanar el correu electrònic i jo, sense l'esperança que m'avisés algun dia que ja s'havia arreglat el sistema, vaig marxar cap al pavelló a fer temps fins que s'acabés l'entrenament.

Dijous pel matí vaig anar al Meronen (no sé com s'escriu) -la carnisseria del mig del camp- a comprar carn i altres. El dimecres al vespre haviem fet la llista de la compra perquè hi havia de comprar unes quantes coses. Vaig arribar i vaig desplegar el paper: la primera nota era que havia de comprar dos quilos de carn picada de vedella i així ho vaig demanar. La dona em va mirar una mica raro, en plan: quanta carn, no? Però me la va posar. La resta de coses que li anava demanant, les comprovava a la llista. Jo no sabia si ho feia per comprovar que li estigués dient bé les quantitats o perquè no acababa d'entendre'm (perquè la dona que em va atendre quasibé no parlava anglès), tot i que jo demano les coses en finès. Quan vaig tenir-ho tot pagat i a la bossa, vaig fer camí cap a casa donant voltes a que potser sí que era una mica massa de carn dos quilos... a més, també havia comprat carn picada de porc i només havia demanat dos-cents cinquanta grams... La conclusió a la que vaig arribar és que, a l'hora de fer la llista, la Sari em deia kilogrames enlloc de grames, i jo li vaig preguntar que quina de les dues coses volia dir, perquè si volia 250KG de carn picada podia comprar la vaca sencera (fent broma eh! que vam estar rient). Total que entre això i que jo, en anglès, sempre em faig un embolic entre thousand (mil) i hundred (cent), doncs em vaig apuntar dos quilos quan haurien d'haver estat dos-cents grams. Quan vaig arribar a casa ho vaig guardar tot al seu lloc de la nevera, esperant arribar a la tarda i que em diguéssin que m'havia passat una mica amb la carn, però no va haver-hi cap comentari al respecte, només em van preguntar si se m'acudia alguna recepta amb carn, i em van donar un altre parell de receptes per fer l'endemà: col amb carn i preparar la pasta de les mandonguilles fineses. El dissabte també es van fer hamburgueses casolanes i ahir, per dinar, lassanya de carn. Jo vaig decidir no fer preguntes sobre la quantitat de carn, i m'he quedat amb la intriga de si realment em vaig equivocar de quantitat o ja tenien intenció de fer dieta hiper carnivora durant el cap de setmana.

També durant el matí de dijous vaig rebre un correu electrònic de la dona que m'havia atès a l'estació dient-me que ja havien arreglat el problema i que podia passar quan volgués. Jo que pensava que no em dirien mai més res i no van trigar ni vint-i-quatre hores! A la tarda, mentre la Isa entrenava, vaig anar a l'estació i la única cosa que vaig haver de fer va ser donar el passaport, la dona es recordava de tota la resta de coses (el tipus de bitllet, els dies de durada, el dia d'inici, etc.). Amb el bitllet em va donar també un mapa de totes les línies de tren d'Europa i un llibret informatiu de com havia de fer servir el bitllet, i m'ho vaig estar mirant mentre esperava la Isa.

Divendres em vaig passar el matí cuinant (amb visita express prèvia al supermercat): vaig fer la pasta de les mandonguilles, el dinar, una quantitat ingent d'escalivada i guacamole. Vam sopar altra vegada a quarts de cinc, i jo vaig marxar cap al multi-culti club de Lahti. Feien tarda temàtica Japonesa, i vaig conèixer una pila de gent, la majoria dels quals éren espanyols. Vaig aprendre a escriure el meu nom en japonès i també va haver-hi una mica de degustació de menjar (uns fideus, uns postres i una amanida, res de sushi que diria que era el que estavem esperant tots...).

La posta de sol tornant cap a casa.

A la nit vaig estar-me preparant les coses per dissabte que vaig anar a Hèlsinki a fer una calçotada amb els catalans de finlàndia, i sort que m'ho vaig preparar perquè dissabte no em va sonar el despertador i vaig anar una hora tard. M'he adonat que al tren rara vegada passa el revisor, vaja, que no me l'he trobat mai... i sempre acabo pensant que no hauria d'haver pagat el bitllet... tot i que estic segura que el dia que decideixi fer-ho passarà el revisor i no vull saber quant et deuen clavar de multa. El dia va ser a la catalana total, com si fos a casa. Fins i tot el tren va arribar set minuts tard, al més pur estil RENFE (aquí set minuts és molt tard!) això sí, em va tocar un tren amb wifi, així que vaig estar ben distreta durant el viatge, que no, no és entretingut mirar per la finestra: només veus arbres i més arbres i de tant en tant roques. La calçotada va ser genial, vaig conèixer una pila de gent molt maca i els calçots estaven deliciosos, tot i que només en vam poder degustar uns set cadascú -perquè els van portar de Tarragona i el transport no és gratis-; també va haver-hi un noi de Tampere que va aconseguir botifarres d'una botiga d'uns francesos, estaven espectacularment bones! Hi va haver varietat de menjar: una parella de ses illes va fer pa casolà, algú va dur tomàquets, jo vaig dur escalivada i guacamole, pastissos de postres i també hi va haver varietat de salses romesco. Dinar més que complet i companyia ben grata tot i que feia una miqueta de fred.

A la nit havia quedat amb els espanyols i la Nadia, la meva amiga russa, per sortir de festa per Lahti. Vam anar al Jackalope i vam estar fent un parell de cerveses (no gaires més, cadascuna costa uns sis euros) i ballant, fent la conga i ballant la macarena (que ens van gravar i tot, la gent al·lucinava una mica). Vam conèixer alguns dels jugadors de l'equip de bàsquet de Lahti i jo els hi anava dient que què guai poder parlar amb gent més alta que jo, que em sentia normal per uns moments. Aquí Finlàndia hi ha bastants problemes amb l'alcohol, i allà al pub discoteca hi havia algun personatge suelto que no sé si feia més pena o gràcia. Hi havia un home que es va passar la nit ballant en una de les columnes al més pur estil Leonardo Dantés amb el baile del pañuelo, un noi d'uns trenta i pico que feia com el senyor dels pantalons blancs d'aquest video. Quan van tancar va ser l'hora de marxar cap a casa, la Nadia i jo ens vam quedar a dormir al pis de l'Angel perquè no tenim bus nocturn per tornar als nostres respectius llocs de treball. Molt a prop del Jackalope hi havia un senyor tocant el banjo, l'harmònica i el bombo, i l'Angel i jo ens vam posar a ballar la polca, i tota mena de passos diversos al ritme de la música, ens vam montar un bon festival. La gent ens mirava encuriosida i nosaltres ens ho vam passar d'allò més bé. Vam arribar al pis cap a les cinc i jo ja no m'aguantava de son, acostumada com estic a anar a dormir a quarts d'onze. L'endemà, diumenge, em vaig despertar molt d'hora per la costum, però vaig aprofitar que no hi havia nens per fer el manta una bona estona. Al migdia vaig dinar al McDonalds amb la Nadia i unes amigues i després ja vaig marxar cap a casa perquè estava bastant cansada. A la tarda vam estar fent pintura de dits amb la Isa.

El senyor multi-instrument.

La primera obra d'art a quatre mans.

La segona.

Curiositats i coses divertides:

- L'Altti ara també parla italià: Mamma mia! Pizza americana mozzarela!

- També té unes vambes noves de l'spiderman que fan llum. Se les posa sovint i jo crec que el podrien presentar a un concurs de flamenc fusionat amb claqué perquè es passa l'estona picant de peus a terra perquè s'encenguin les llums i dient: kato Elena, kato!! (mira Elena, mira!!)

- Alguns dies, per despedir-se de mi, l'Altti em diu "kaifai" (= High five, xoca-la!) i em fa molta gràcia.

- Aquí enlloc de les palmes com les nostres, agafen unes plantes del bosc i les decoren amb plomes i papers de colors, queda molt xulo!

Ous de xocolata :)

- Depèn de com es declina la paraula Puu (arbre), per exemple per fer el plural, es diu Puuta. El primer cop que ho vaig sentir dir als nens em vaig partir molt de riure.

El conill que va sortir d'un ou de pasqua.