The N. Lights

Com ja vaig deixar anar a l’últim post, he passat uns dies fora. No tots els que he estat sense escriure però seguim sense internet a casa amb la qual cosa em costa més trobar temps per fer un post. Finalment he decidit fer-lo al word i ja el penjaré quan pugui, perquè si vaig esperant potser acabo fent un post més que etern.

Dijous de la setmana passada, la Isa tenia entrenament i la vaig acompanyar; mentre ella entrenava vaig decidir anar a l’estació per reservar un llit al tren, com que divendres havia d’aguantar tot el dia, volia arribar descansada a Rovaniemi. També tenia la intenció de reservar un llit per la tornada però cada reserva em costava trenta-sis euros, amb la qual cosa, quan vaig veure el preu, vaig necessitar deu minuts per recuperar-me de l’ensurt i decidir que la tornada la faria en una butaca, que em costava un parell d’euros la reserva. També vaig aprofitar l’estona per anar a comprar algunes coses al supermercat per sobreviure les tretze hores de tren que m’esperaven. Em vaig comprar un paquet de galetes de l’estil Príncipe, una bossa d’ous petits de xocolata (ja que no tenia mona) i una bossa de patates. A casa m’havia deixat preparats un parell d’entrepans, un de formatge i un de fuet, i una ampolla d’aigua. Quan vam arribar a casa ja havia arribat tothom, i l’Altti estava més feliç que unes castanyoles amb les seves bambes noves de llums del “Piderman (Spiderman)” com li diu ell, no parava de picar de peus i “kato Elena, kato!!” (mira Elena, mira!) és genial, em tronxo de riure quan fa això. Jo estava ultra nerviosa pel meu viatge: era la primera vegada que feia servir un bitllet d’Interrail, que anava de couchsurfing (més endavant ho explico) i estava a punt de visitar la Lapònia finlandesa. Quan va ser l’hora, en Markus i l’Altti es van enfilar a la furgo i em van acompanyar a l’estació de tren, em van desitjar un bon cap de setmana, i jo vaig pujar cap a l’andana. Vaig agafar un primer tren fins a Riihimäki i allà vaig haver-me d’esperar una mitja hora a que arribés el tren guai. 

La meva llitera estava a la primera habitació que et trobaves just a l’entrada, i també estava al primer vagó del tren. Hi havia wifi, endolls, despertador i una companya d’habitació que estava llegint molt concentrada. Primer de tot vaig tenir problemes per poder obrir la porta... no sabia quin botó havia de prémer fins que vaig aconseguir-ho màgicament. Vaig intentar establir una mica de conversa amb la noia (val, estava tan nerviosa i emocionada que no sé ni què li vaig dir, només sé que vaig fer una parrafada d’aquestes que et deixen sense aire) però ellà em va fer que sí amb el cap i va seguir llegint... Jo em vaig enfilar a la llitera, vaig encendre el wifi del mòbil i au, a passar les dotze hores. Vaig dormir super bé, i em vaig despertar a quarts de set del matí amb un paisatge ben nevat a la finestra. Mentre m’estava rentant les dents i la cara vaig notar que es parava el tren; segons el meu rellotge encara faltava una estona per arribar a Rovaniemi... però vaig sortir ràpid del lavabo i sí, havíem arribat vint minuts abans d’hora. A mi se’m sortia el cor per la boca entre l’ensurt i l’emoció d’haver arribat. A l’estació em va venir a buscar l’Aksu, el noi que em deixava el seu sofà per dormir (això és el couchsurfing: algú et deixa el seu sofà per dormir i així no has de pagar hotel i coneixes algú de la zona que et pot explicar molt millor que qualsevol guia el què hi ha i com s’hi viu). A fora queia aiguaneu i el dia era una mica gris, tot i això, a la tarda el dia es va aixecar i vaig tenir un cap de setmana amb un sol espatarrant. Vam anar cap al seu pis, que quedava a uns cinc minuts de l’estació i ens vam passar tot el dia explicant-nos la vida. Com que ell ja està acostumat a tenir turistes per casa, tenia tot de llibrets i tríptics sobre la ciutat i les activitats que s’hi podien fer, i m’ho vaig estar mirant. Després vam sortir a fer un cafè i unes pastes i vam anar a buscar un amic seu molt hippi.

Ells es van anar a banyar al llac, que encara estava gelat, i jo m’ho mirava des de dins del meu anorac. També hi havia les típiques senyores grans amb el seu gorro de llana, guants i mitjons de neoprè i bikini que es feien el seu banyet rejuvenidor com si estiguessin en una piscina d’aigua calenta. Al cap d’una estona va aparèixer un altre amic amb el cotxe i vam tornar a casa d’aquests amics a buscar ampolles: ens n’anàvem d’excursió al bosc a buscar aigua d’un lloc que brollava de sota terra. Per arribar-hi vam creuar un bosc que encara tenia molta neu, en algun moment se’m va enfonsar el peu i m’arribava fins el genoll, així que havia d’anar amb bastant de compte perquè duia texans i les botes de muntanya, i se’m van mullar una mica els mitjons. El lloc de la font era genial, molt tranquil i molt bonic, i hi vam estar una bona estona perquè agafen prou aigua com per què els hi duri uns tres o quatre dies. A mitja tarda ja vam tornar cadascú a casa seva i l’Aksu va preparar una sopa per sopar. Em va preguntar si m’agradava el picant, i li vaig dir que una mica sí, conseqüències d’haver viscut a Mèxic, i li va posar xili a la sopa... jo vaig provar la primera cullerada i vaig celebrar sant Jordi abans d’hora... em pensava que em sortia foc per la boca! Ell anava dient que no n’hi havia per tant fins que a la quarta cullerada em va dir que tenia raó. Jo me n’enfotia i li deia que em sentia com si fos la Pamela Anderson, amb els morros inflats, i ens vam estar partint de riure una bona estona. Vam estar xerrant fins quarts d’onze de la nit, i em va estar explicant com n’és de dur l’hivern Lapó, vam parlar de viatges que havíem fet, dels que teníem pendents i vam veure que tenim una manera semblant de veure la vida; jo també volia intentar veure aurores boreals, però la veritat és que estava tant cansada que em vaig quedar adormida en tres segons. Pel matí em vaig despertar a quarts de nou i vaig esmorzar i fer temps fins que es va despertar l’Aksu, que es va despertar quan els veïns van encendre la música a tot drap (cosa que vaig veure que és habitual). Dissabte vaig passar el matí a Santa Claus Village, el poble on viu el Pare Noel. Estava farcit d’espanyols (alguns dels quals una mica estil garrulillo) , fins i tot el noi del punt d’informació ho era! Li vaig demanar un plànol i me’l va oferir en Català! Em va fer molta il·lusió. La veritat és que a mi mai m’ha fet gaire gràcia el Pare Noel, suposo que perquè jo sóc més dels reis mags, però estar a la seva terra m’ho feia viure d’una altra manera, i la veritat és que era molt emocionant estar en aquell lloc. El primer que vaig fer va ser anar a visitar les seves oficines, un lloc que em va recordar a l’aeromàgic del Tibidabo, i a mig circuit vaig conèixer el Pare Noel en persona!! S’ho tenen molt ben muntat: fas una miqueta de cua i et rep un elf. Em va preguntar d’on venia i li vaig dir Catalonia. Em va fer una cara que no vaig saber interpretar, i just en el moment en que, amb resignació, li anava a dir “Spain” em va tallar i em va dir: “Ooooh! Bon diaaaa!” Jo estava al·lucinant! Aquella frase encara em va fer que la situació fos més màgica, i just al cap d’un segon vaig seure al costat del Pare Noel, que em parlava en un castellà sud americà molt sexi. La història és que t’asseus allà, et diu quatre tonteries (que ni escoltes perquè l’emoció et desborda) i de mentres, l’elf et tira quatre fotos. Tot això també ho graven en vídeo (i jo suposo que hi deu haver vídeos de nens petits que deuen ser bonissims), i quan surts de la sala per l’altra porta hi ha un altre elf que te les intenta vendre al mòdic preu de vint-i-cinc euros una foto (evidentment, si volies el vídeo i les altres tres fotos podies arribar a pagar uns cent i pico d’euros). Jo li vaig preguntar que si no hi havia res més assequible i quan li vaig dir que no la volia, em va dir, simpàticament (i amb cara de sí, és una clatellada que flipes), que com a mínim el record és gratuït i el tindré per sempre. Quan has visitat les oficines, l’altra part que queda és anar a l’oficina de correus i enviar un parell de postals a casa. Quan vaig anar a pagar, resulta que la noia que em va atendre era catalana. Amb tot plegat semblava que no hagués marxat de casa! Després vaig anar a fer-me la foto de rigor a la línia que marca el cercle polar àrtic i em vaig passar un parell d’hores visitant les deu botigues de souvenirs (cars) que hi ha. Em vaig comprar uns guants –que em feien falta- molt xulos. La resta també em queda de record gratuït heheheh.

La parada del bus

El plànol en català.

A punt d'entrar a les oficines del Pare Noel.

Els rens! Però no hi havia en Rudolph oooohhh!!

L'oficina de correus.

Els meus peus trepitjant la línia del cercle polar àrtic. 

Col·laborant amb la bufanda més llarga del món.

Les oficines del Pare Noel per fora.

Vaig tornar cap a Rovaniemi i vaig estar passejant pel centre comercial per tenir una mica de wifi i dir a la família que estava viva, també vaig aprofitar per anar a fer fotos del parc dels Angry Birds i per veure el riu.

El riu.

Aleshores l’Aksu em va passar a recollir i em va dur a casa perquè les claus se les havien quedat unes noies gregues que havien arribat mentre jo era a can Santa. Al cap d’una estona van arribar i ens vam presentar. La Iro i la Dionisia, unes noies genials. Resulta que una d’elles coneix a una noia malaguenya que jo vaig conèixer aquí a Lahti, és tan divertit quan veus que el món és un mocador! Van preparar verdures saltejades per sopar i va arribar l’Aksu; al vespre ens vam quedar a casa fent unes cerveses, i vam riure molt. Xerrant i rient es van acabar fent quarts de quatre de la matinada. Voliem intentar veure aurores boreals i anàvem traient el cap pel balcó, i al final, ja fèiem broma dient que podíem dir que havíem vist les N. Lights (en anglès es diuen Northern Lights), però en aquest cas, la N. no era de Northern, sinó de Neighbours (veïns). A les tres vam veure que començava a sortir el sol i vam ser consients que no podríem veure cap aurora, però ens ho havíem passat tan bé esperant-les que ens era una mica igual ja. Al matí elles van anar a veure el Santa’s Village i jo vaig anar a visitar els museus de Rovaniemi: l’Arctikum, que t’explica la vida i la història de Lapònia, i el Pilke, una mena de museu interactiu amb jocs i tal, però que em va costar una mica d’entendre que s’havia de fer a cada lloc perquè l’explicació en anglès era una mica enrebessada.

Evolució de les ulleres de sol.

Després del repertori de fotos vaig veure que no es podien fer... L'ós aquest realment feia una miqueta de pena però impressionava... em van dir que no eren animals de veritat però jo no ho acabo de tenir gaire clar...

Un alci, fa com dos meetres d'alçada, per flipar!

Museu Pilke vist des de dalt.

Enfilada a un quad enorme del Pilke.

Aquí es pot veure com n'eren de grans aquestes màquines, com a referència hi ha el senyor que era més o menys com jo d'alt.

Evidentment també em vaig enfilar a la màquina excavadora enorme.

A la tarda vaig tornar cap a casa on m’estaven esperant les altres noies i vam sopar pasta amb verdures. Ens vam posar a descansar i cap a les vuit vaig marxar cap a l’estació on havia d’agafar el tren de tornada. A l’hora de despedir-nos ens vam coincidir amb que teníem la sensació com si ens coneguéssim de tota la vida (tant amb les gregues com amb l’Aksu) i allò semblava una de les despedides del Gran Hermano: ells al passadís i jo marxant per la porta. He tornat de Rovaniemi amb tota una llista de les coses que he de visitar quan vagi a Grècia!

El viatge de tornada el vaig fer asseguda en una butaca en un vagó dels vells: allò semblava el tercer món: ni wifi, ni endolls, ni llum apagat ni res! Estavem tots mig cargolats intentant encabir-nos en un parell de seients, amb la cara tapada, les sabates tretes i dormint a estones. Jo em partia de riure interiorment pensant que semblava el vagó dels sensesostre... cap a les deu del matí de l’endemà vaig arribar a casa, i vam anar a fer un tomb els nens amb bici i els grans a peu. La Isa havia preparat un Snack que ens vam menjar a mig camí. Vam dinar i jo vaig fer una migdiada de dues hores perquè no podia amb la meva ànima. A la tarda vaig estar a fora jugant, perquè feia molt bon temps.

En Lastu també pren el sol.

El dimarts va ser un dia ben normal, però jo estava molt feliç de la vida recordant el viatge que havia fet el cap de setmana. També feia molt bon temps i vaig estar prenent el sol una bona estona a fora, amb el bikini posat! Ha arribat l’estiu!! Estavem a disset graus i jo ja desitjava tenir una piscina perquè em moria de calor. La Isa va tornar a tenir entrenament al lloc aquell que està tan lluny, però com que hi ha wifi em vaig endur l’ordinador (a casa seguim sense internet). Per sopar vam tenir un peix que havia pescat l’avi i que estava molt bo, però també tenia una pila d’espines i jo em vaig passar com mitja hora (de rellotge) intentant treure-les totes mentre en Markus em deia que si volia que em fes una foto per penjar-la al blog. Suposo que ells hi estan més acostumats i per això van més ràpids.

Dimecres em vaig llevar cansada, així que vaig passar-me mig matí descansant i també vaig haver d’anar al supermercat. A la tarda, mentre la Isa entrenava a Cuenca, vaig aprofitar per fer Skypes des del cotxe. El vigilant del poliesportiu m’anava mirant amb cares estranyes fins que va veure que no estava parlant sola. Quan vam arribar de l’entrenament, jo vaig marxar cap a Mokkula, on m’esperava el grup d’espanyols per fer una barbacoa. M’hi vaig poder quedar poca estona, i ara tota la roba em fa una pudor a fum que no vegis, tot i que l’he ventilada, però va ser molt guai, vam fer una foguera al costat del llac i vam estar xerrant i rient tota l’estona. Vaig arribar a casa a dos quarts de deu i ja hi havia una quietud i un silenci sepulcrals així que no em va quedar altre remei que posar-me a dormir.

Ahir va tocar fer neteja i m’ho vaig prendre amb calma, cosa que vol dir que m’hi vaig passar mig matí, i tot i que estàvem a nou graus, com que fa sol, això vol dir que ja és estiu, i vaig estar prenent el sol al balcó una bona estona, també hi vaig dinar, i en Lastu em va estar fent companyia. Vaig veure una llebre saltant pel camp i em vaig sentir com si estigués a can Teletubbie.

Es pot observar la llebre entre els dos primers arbres del costat de casa.

A la tarda va haver-hi entrenament a Cuenca però no m’arribava el wifi al cotxe, i després d’estar maleïnt el món durant una estona, me’n vaig anar a caminar. Resulta que a Pajulahti, el lloc aquest, hi ha un llac, i és una passada! Entre que feia bon dia i que el lloc és preciós, vaig fer la tira de fotos.

I ja som divendres! I tornem a estar a uns deu graus. Estic escrivint asseguda a fora mentre prenc el sol en tirants: quin luxe! S’està super bé! (I estaria molt tranquil·la si no fos per què tinc un abellot que cada deu minuts em ve a saludar...).

Espero poder penjar aquest post avui...!

Una abraçada!

Moi moi!

P.D.: A can Pare Noel els lavabos (on hi ha el vater) tenen mirall... hehehe!