Canvis segona part

En aquests tres anys i mig els canvis no han estat només en el pla laboral, però explicar-ho tot en una sola entrada era massa informació de cop.

Els que em coneixeu bé sabeu que sento un amor infinit pels animals peluts, sobretot pels gossos. Just abans de marxar a Finlàndia (febrer 2014), en la traca final d'un any que va ser emocionalment complicat per diverses circumstàncies que van decidir anar ben juntetes en el temps, es va morir el Duc, el gos que havia estat amb nosaltres els últims disset anys. Abans del Duc, havíem tingut la Nosca, així que sempre hem gaudit d'un familiar caní, a casa. Els anys que he passat sense gos, han estat ben estranys.

La Nosca (jo al cotxet!!)

El Duc (ja de gran)

Per sort, a Finlàndia hi havia el Lastu, que ara ja també forma part d'un altre univers, i a Suïssa... doncs m'havia de conformar amb saludar els pocs gossos que veia de tant en tant. 

En Lastu

Va arribar l'estiu del 2016 i l'Helena, una molt bona amiga, em va dir que la Cuba, la seva gossa, estava embarassada, jo encara estava treballant de monitora a Vidreres així que havia de traçar un bon pla per convèncer la meva mare de tenir un gos. He de dir que vam trigar zero segons en que digués que sí, però amb el compromís de que fos custòdia compartida entre ella i jo, òbviament em va semblar fantàstic. Quan els els gossos van néixer, el Jose i jo ja ens havíem establert a Molins així que el nostre pis passava a ser la residència oficial. Tinc gravat a foc el moment en que l'Helena va entrar a la botiga i em va dir que ja havíen nascut, no veia l'hora de plegar i anar-los a conèixer!! 

La Cuba amb el festín dels cadells.

La previsió era que en nasquéssin tres, després havien de ser sis, finalment van ser nou. Durant el primer mes vam estar fent visites i decidint el nom de la Cendra (que va ser un procés més complicat que un debat electoral). El dia que la vam anar a buscar, li explicava a l'Helena que a la meva mare li sabien greu dues coses: que la Cendra passés d'estar tan acompanyada a sola de cop, i que hi hagués tres gossets que encara no tenien família. Ma mare duia uns dies amb un debat intern que em va encomanar (no va ser gaire difícil, he de dir): ens en quedem dos? ui no, no, que és molta feina -i així uns trenta cops al dia-. En el breu transcurs de l'explicació, l'Helena em va posar un altre cadell als braços i vam dir que el cuidariem mentre no li trobéssim una família definitiva. Valoravem la possibilitat que se'l quedés una de les meves cunyades, també gran amant dels gossos. Li vam posar nom, aquesta vegada sense donar peu a debats: del mateix camp semàntic... Foc! I just abans d'obrir la porta per sortir al carrer ja sabíem que la família definitiva érem nosaltres (he d'aclarir que si us explica la història el Jose, us dirà que ell en va ser conscient unes setmanes més tard... en la meva defensa diré que no estava prou atent a la conversa hehehe).

La Cendra mini

Els Gossitos al cistell

El Jose i jo anàvem cap a casa passejant pel Terraplè, cada un amb un cadell en braços. Ens va parar gairebé tothom. Éren tan bonics!!! TAN!!! I ho continuen sent!! Al principi, fins que no van tenir totes les vacunes posades, els portàvem d'un lloc a l'altre dins d'un cistell. A mesura que van anar creixent, vam necessitar-ne dos. Els últims dies abans que poguéssin tocar carrer se'ns van fer una mica llargs, així que els portàvem a estones a la terrassa de la meva mare perquè es desfoguéssin una mica. Finalment va arribar el dia i, des d'aleshores, fem més dels trenta minuts recomanats d'exericici diari i hem conegut un munt de gent. 

Els hi agrada estar a sobre, literalment!!

Al sofà vell no hi cabíem tots...

Els gossitos (gossos + perritos) tot i ser germans, són molt diferents entre ells. De fet, la gent se sorprèn molt quan els hi diem que són de la mateixa cadellada. El Foc és marró clar, una mica nerviós, i molt mimosín, i la Cendra, negra, amb molta patxorra i molt independent. Però jo perdo el nord per tots dos, una mica com la Khaleesi amb els seus dracs hehehe!

La gent (que no té gos) ens parla molt de l'embolic i el problema que és tenir-ne dos, i jo sempre dic que és la mateixa feina que tenir-ne un, tot i que econòmicament és una mica més d'esforç, però que a mi no és que em compensi, és que em dóna la vida. Pot sonar molt exagerat això que he dit, però és veritat. Si no fos per ells, gairebé no parlaria amb ningú aquí a Sevilla i em passaria el dia tancada a casa, en canvi, des del primer dia, hem conegut una pila de gent al parc de davant de casa, cada dia parlem amb algú que, de pas, ens endinsa una mica més a la cultura d'aquesta ciutat, i a més, fem exercici. I no només m'han ajudat en aquest moment de traspàs, fan molta companyia a casa. Quan tens un moment difícil, estan allà; quan tens estrès, t'hi acostes i, automàticament, desconnectes; quan estàs content/a, celebren amb tu; si fa fred, t'escalfen els peus, i si fa calor, també jijijiji... et fan riure molt, ets sents super realitzat quan els hi ensenyes a fer coses... i destrosses? En el nostre cas ben poques, la veritat, suposo que al ser dos, es distreuen l'un amb l'altre. 

Gaudint del camp al pueblo

De la única cosa que em queixo és de la dificultat per moure's per aquest país amb animals de més de deu kilos... només podem pujar als trens de Rodalies, res de mitges ni llargues distàncies. Als busos, els hauríem de dur al maleter, i als avions més del mateix, i jo no els vull fer passar per aquest tràngol si no és estríctament necessari; així que, cada cop que ens volem mobilitzar, lloguem un cotxe, el forrem de dalt a baix perquè no hi quedi ni un pèl ni una taca (òbviament, de totes maneres, el netegem a fons quan arribem a port) i a voltar!! Triguem més en arribar als llocs, però  són hores que ens passem parlant de les nostres coses i que, potser, si no tinguéssim la responsabilitat d'anar desperts i atents, ens passariem dormint o mirant el mòbil. També descobrim llocs que no hauríem vist mai (com algunes àrees de servei, dignes de tenir un blog propi) i ves, és el que hi ha, així que hem de  saber-ne valorar el costat positiu i punt. 

Em podria passar hores escrivint sobre els avantatges de tenir gossos, i com de guais són els Gossitos, però per això els hi vaig fer un compte d'instagram on vaig explicant batalletes, curiositats, i de tant en tant penjo algun vídeo ensenyant el que saben fer: https://www.instagram.com/the_gossitos/

Ja a Sevilla

Només una última cosa: si us animeu a tenir un animal de companyia, sigui quin sigui, penseu-ho bé. NO SÓN UNA JOGUINA. Moltes vegades et fan canviar els plans, anar de cul, gastar diners inesperadament (veterinaris, medicaments, cuidadors...) i, no ens enganyem, passar algun tràngol; toca recollir caques i dedicar-los temps. Són essers vius que no mereixen viure encadenats, permanentment en un pati o tancats en una habitació, volen carinyo, estima i dedicació. Si voleu tenir un animal de companyia, l'haureu de cuidar com un més de la família, així que si no esteu disposats a patir les coses "dolentes" per també gaudir de les bones... deixeu-ho estar, i si tant us agraden els animals, col·laboreu amb protectores que bona falta els hi fa!!