ja fa una setmana

Hola família!

Per fi trobo una estona per escriure-us. La veritat és que si no us he escrit abans és perquè encara no havia parat fins ara. D’aquí a unes hores farà una setmana que vaig marxar de Molins, i avui ja he començat la uni.

En aquesta setmana que he estat per aquí he fet diverses coses, però el que més, sortir de festa, clar! jeejj! (i quan no estavem de festa, hem estat buscant cases....)
Aquí la festa és bastant diferent, no sé si perquè som estudiants d’intercanvi o què... dimecres vam anar a un “antro”, que és com s’anomenen aquí les discoteques, on vam pagar 80 pesos (uns 5 eurus) i vam tenir barra lliure fins quarts de 3. Al·lucinarieu de com arriben a beure els mexicans! Jo, que encara no m’havia adaptat a l’horari i que la musica d’aquell lloc no m’apassionava gaire, l’unic que em vaig prendre van ser 2 coronitas jejej... però ja vaig amortitzar els 5 eurus!

Dijous vam anar a la presentacio de la uni on ens van ensenyar els edificis per fora, i algunes aules, i també ens van ensenyar diverses parts del cos que tenien en formol a l’aula de medicina (jo que em pensava que era algo suuuuper confidencial pels de medicina...).
També ens van fer les credencials i tal, i jo ja vaig veure definitivament que aquest país no està fet a la meva mida. Primer, per fer-me la foto ja em van haver de demanar que m’ajupís, després vaig anar al lavabo i resulta que les portes són baixes i quan passo em puc dedicar a observar com pixa la gent.. jajajaj que bo!

Divendres vam anar a una casa de l’Ale, una noia del programa d’Hermanos Mayab, els que ens guien per aquí, que sembla la negrata xunga de les pelis americanes, aquelles que parlen amb paraules de persona xunga i movent els braços en plan rapero, però que són bona gent. Doncs això, que vam anar a una casa seva, a Chuburná (si no recordo malament), que ens havia dit que quedava a 2 quadres de la platja, però en realitat, quan obries la porta del pati, resulta que et trobaves la típica platja paradisíaca (però sense palmeres) allà davant. IM-PRESSIONANT! Allà vam fer festa amb uns quants de l’intercanvi, foguera a la platja i música... i vam dormir en hamaques! Jo em vaig banyar molt poc perquè em feia una mica de cosa, l’aigua estava tèrbola i hi havia peixos saltarins, així que mentre els altres es banyaven, jo mirava la fauna. També hi havia pelícans i vam veure unes aletes sospitoses, però no vam descobrir de que éren.

Dissabte també hi havia festa a la meva futura casa, on aniré a viure el segon semestre, però jo ja no podia més i em vaig quedar per l’hostal. Vaig conèixer uns nois, un de Barcelona i un de Madrid (maquissim!) que resulta que estan fent la volta al món, i... em van agafar ganes de fer-la a mi també. I res, vaig estar parlant amb ells, que se’n reien de les meves pors a les tarantules, i les serps, i els taurons i les medusses... però vaig riure molt, sobretot amb el madrileny, que es veu que va fer de geni de la lampara a un musical que van fer no fa massa amb els del grup de teatre de la uni.... l’explicació va ser espectacular! jjajaj!

Un altre motiu que em va fer anar a dormir no gaire tard el dissabte, va ser que ahir diumenge vam anar d’excursió a Celestún, on hi ha una reserva de la biosfera, i en teoria flamencs. A Celestún hi vam anar amb autobus... a petar! Vam poder seure de casualitat, sort, perquè un viatge de 2h dret es pot fer etern. Total que a l’arribar allà, vam llogar una barca (si, vaig tenir molt present durant tota l’estona els de San Luís de Potosí i a tots els que em vau fer la conya de “vigila amb els rius”) amb la barca vam anar pel mar (jo em vaig tornar creient per un parell d’hores) i vam entrar a la Ría de Esperanza, que quan li vam preguntar al barquer (un home poc eloqüent, la veritat) per què es deia així, va callar, i nosaltres vam mirar-nos en plan “uuuuuuu”. L’aigua va passar de ser d’un blau turquesa a vermell. Jo ja anava pensant que allà no hi posava els peus ni que m’hi anés la vida, fins que ens va explicar que és per la salubritat o salunosequè (ja he dit que l’home no era un artista de la paraula), vaja, que no éren algues com jo havia pensat.
Aleshores ens va portar cap a una mena d’entrada boscosa preciosa. Era una mena de camí obert (de manera natural) entre uns arbres dels que es veien les arrels entrelligades, una xulada. Després d’això ens va portar a una mena de cenote, també ple d’aigua vermella i algunes noies del grup s’hi van banyar: jo no. Amés, no sé què li havia preguntat al barquer que m’havia deixat anar que en algún racó de porai hi havia cocodrils, depredadors dels flamencs, i això ja va ser el vot definitiu pel NO.
Quan es van haver refrescat, vam tornar a pujar a la barca turbo i vam entrar a la reserva, on ens van fer pagar 10 pesos per llogar uns binocles i poder veure flamencs a la òstia de lluny... i després d’això, les meves companyes es van voler banyar al mig del mar, a uns 100m de la costa on la profunditat de l’aigua era de ni més ni menys que 1 metre!! Jo tampoc em vaig banyar, només veia la tempesta que hi havia de fons i pensava “oigaaa, digales que se salgaaan! que nos va a pillar la tormenta!!!!” però res; jo vaig aprofitar per parlar amb el barquer, que em comentava les xapusses que tenia la barca, la poca reglamentarietat de les armilles salvavides (que encara que no fossin reglamentaries, em va assegurar que amb allò es flota), com és de car mantenir/tenir una barca d’aquestes... i ja us podeu imaginar la cara que se’m va posar... i res, quan es van cansar les de l’aigua, van pujar a la barca i vinga, cagant llets cap al port. Al port vam fer un dinar-berenar-sopar a quarts de 6 de la tarda mentre veiem la posta de sol (paradisíacament paradisíaca) fins que va començar la tempesta del segle. El bus de tornada no anava ple: anava a vessar, plovia a bots i barrals i llampegava com no ho havia vist mai, el conductor, molt guai ell, va parar els llums de dins, també se sentia algú vomitant... vaja escena digne d’una peli de terror de les guapes... jo estava a punt de resar però em vaig quedar fregida de son (tanta tensió...) jejej.
Quan vam arribar a Mérida, vam descobrir que aquesta ciutat no té clavegueram...i hi havia com 2 pams d’aigua (us podeu imaginar com de cristalina podia estar...) a cada carrer, semblava que anessim de safari creuant els carrers amb els pantalons arremangats i cridant “aaaghhh que ascooo” (jo també pensava en el “ooh que peste”)...!! Total que vam arribar a l’hostal bastant xopes, i res, per xop el terra del meu tros d’habitació. Resulta que dormo al costat de la mosquitera i hi havia 2 dits d’aigua... per sort, no va entrar a la taquilla on guardo el portàtil, només se’m van mullar unes sabates, així que em vaig rentar les dents i em vaig posar a dormir (m’he anat despertant periòdicament per calcular que el nivell de l’aigua no arribés a l’ordinador).

I res, aquest matí m’he llevat, no hi havia aigua (aclareixo: no hi havia aigua ni a la dutxa ni a les aixetes, el terra estava xop) i no m’he pogut dutxar... he esmorzat el que ja fa una setmana que esmorzo: esmorzar continental: torrades amb melmelada de maduixa i amb les alemanyes hem anat cap a buscar el bus de la uni i a la uni. Ha estat un dia llarg, de 9 del matí a 7 del vespre, però m’ha agradat moltissim. Som uns 15 a classe, i sembla que torni a ser a l’escola, tots son super agradables i hem estat parlant i tal, i tot els hi semblava “que onda” (=que guai!) i els professors també m’han agradat moltissim.

Avui ha tornat a ploure, ja se sap, època de pluges (que puede venir un huracán en cualquier momento, pero no te preocupeeees, no va a pasaaaaaar), però no tinc el tros inundat!
Estic molt i molt bé, però em falta trobar casa per a poder tenir el meu espai i no estar tocant els nassos amb el clic-clic de les tecles a la resta de gent de l’habitació, com estic fent ara, i que ja em miren malament...

Per cert, si mai us passa pel cap venir a mèxic, per molta calor que us diguin que fa, porteu pantalons llargs o sereu els blancs perfectes per als mosquits, a mi m’han demostrat molt el seu amor i m’han deixat les cames com un mapa de carreteres...!!

En fi, això és tot de moment!

Fins aviat!