Voltant pel món: La salsitxa-boli o makkara kynä

He tingut una setmana molt normal però bastant atrafegada de feina del màster. L'Altti segueix flipat amb les seves bambes del "piderman" però ara hem de sumar al pack dos parells de mitjons i una samarreta del còmic, a part dels pantalons i els calçotets que ja tenia. És un festival. Ara també té una samarreta nova dels skylanders que, si no ho tinc mal entès, són com una mena de pokemons, i li encanta ensenyar-m'ho "kato Elena, kato!". Un joc que tenim molt establert i que encara no havia trobat el moment d'explicar-lo, és el joc de la contrassenya o "salasana", i consisteix en que l'Altti em barra el pas a qualsevol porta i em diu: salasana!! I jo he d'endevinar la contrassenya. El primer cop que m'ho va fer vaig pensar que em prendria el pèl i en realitat no tindria cap contrassenya pensada, però per la meva sorpresa no va ser així, el tio es pensa unes contrassenyes ben elaborades, i la feina que tinc per encertar-les (sort que la Isa em dóna un cop de mà, perquè si no, potser portaria dos mesos tancada al lavabo hehehe), avui, per exemple, la contrassenya era salsitxa-boli "makkara kynä"... per sort hi ha dies que és Skylanders, o Ninja turtle, que encara són assequibles.

Com ja he dit, la setmana ha estat bastant normal, i dic bastant perquè no ho ha estat del tot. Després d'haver gaudit d'uns preciosos dies d'estiu, dilluns i dimarts va nevar, ara ja entenc del tot per què els finlandesos son una gent tan estranya, entre aquests canvis tan bruscos de temps i que a l'hivern no hi ha dia i a l'estiu no hi ha nit... és per tornar-se majareta.

Moment neu. Potser hauria estat més interessant una foto de la meva cara de "Hòstia... que tinc tota la roba d'abric a Molins..."

Aquesta setmana he cuinat, entre d'altres, un parell de cops espaguettis, un dia a la carbonara i l'altre amb Pollo Limonello (recepta copiada del llibre de receptes d'un restaurant on havia anat la Sari i em va dir que m'havia quedat més bo que allà!) i també vaig comprar maduixes i els he sorprès posant-hi suc de taronja (cosa que a casa meva s'ha fet tota la vida); va ser el mateix dia que els espaguetis amb Pollo Limonello i una mica més i m'arrosseguen fins el plató de Master Chef.

Carbonara.

Pollo Limonello.

Maduixes amb iogurt grec.

I la cosa menys normal de la setmana ha estat que avui hem anat de casament! S'ha casat el germà de la Sari i jo també hi he anat. Quan em van dir que estava convidada al casament em va fer molta il·lusió, i el cap de setmana que vaig passar a Molins vaig aprofitar per agafar un vestit, però m'havia emocionat amb la setmana estiuenca i no vaig pensar en abrigar-me, total que no m'ha servit de res i m'he passat una setmana buscant un vestit adequat com una boja... i finalment el vaig trobar ahir pel matí quan ja quasi no tenia cap esperança de trobar res digne i bé de preu. Un plus afegit a l'hora de trobar un vestit per anar a un casament és tota la perafernàlia dels protocols: que no pot ser blanc perquè és el color de la núvia ni negre, no sé per què... total que m'ha costat la vida trobar un vestit guai que no fos de cap d'aquests colors. M'he comprat un vestit de color turquesa, com el de la Isa! El casament era a les tres així que he tingut tot el matí per preparar-me, m'he fet un recollit amb trenes, m'he pintat una miqueta i m'he equipat amb el meu vestit turquesa. L'Altti anava amb camisa i una corbata dels Angry Birds, la Isa amb un vestit molt xulo de tul i color turquesa, la Sari portava un vestit de ratlles de diferents mides i colors (però tons vermells i marrons) també molt guai, i el Markus amb un trajo. Hem arribat a Riihimäki i ens hem plantat a l'església, i he pogut gaudir durant uns vint minuts d'una fantàstica missa Luterana en finès en una església de fusta molt bonica. M'ha fet una gràcia nivell total veure que un noranta per cent de la gent anava vestida de negre... però encara me n'ha fet més quan he vist que les dames d'honor anaven de color turquesa! En fi, tantes voltes pel vestit i jo amb uns quants vestits negres ben guardadets a casa...

El mossèn (o com sigui que es digui el senyor que fa aquesta feina de l'església luterana) era un home d'uns quaranta llargs o cinquanta anys molt animat, anava fent bromes però jo quasi no he entès res. El millor moment de tots ha estat quan ha dit "puuta"... jo m'estava partint de riure interiorment... sentir puta dins d'una església... no ho hauria dit mai!! Però és el que té que en finès vulgui dir "arbres".

L'Església per fora i el cotxe dels nuvis amb les llaunes lligades al darrere.

L'altar de l'església.

El sostre i el llum.

M'he quedat amb les ganes de cridar "viva los novios" a l'estil APM.

Després de la missa hem anat a casa del Jukka (el germà) i han fet el convit allà. No érem massa gent, potser uns trenta, i com que la casa no és gaire gran, ens han repartit per habitacions, on hi havia les taules parades. La mare de la Sari ha fet el menjar: pastissos d'aquells de quatre pisos fets amb pa bimbo i coses a dins, amanides, mandonguilles i alguna altra coseta, i per postres pastissos i galetes. També hi havia vi de cal Torres!! Amb unes lletres en majúscula on hi posa CATALUNYA. M'ha fet il·lusió!

Aquesta parella resulta que tenen la meva edat i ja tenen la casa i una filla de set anys i un fill de quatre... era una sensació ben estranya, la mateixa edat i un estil de vida tan diferent... jo no els hi canvio! Però bé, en aquesta vida tot són opcions i maneres de veure-la.

M'he passat una bona estona xerrant amb el pare de la núvia i la seva parella, que parlen castellà i han aprofitat per practicar-lo. La resta de la tarda me l'he passat observant la gent i la casa. M'encanten les cases fineses, almenys les que he vist, és com entrar dins del catàleg de l'Ikea: tot són mobles molt senzills però macos, i unes finestres enormes per on entra moltissima llum.